dilluns, 7 d’abril de 2008

Pobresa inacceptable

(publicat a E-notícies)

El 19% dels catalans viu per sota del llindar de la pobresa. En altres paraules, 1.2 milions de catalans viuen amb menys de 689 euros al mes. I cada vegada hi ha més persones en aquesta situació. Inacceptable.

De vegades oblidem que la solidaritat ha de començar a casa. Un dels objectius del mil·leni de l’ONU és disminuir la pobresa al món, referida sobretot a la pobresa extrema que afecta principalment a l’Àfrica. Aquest és un objectiu de l’ONU i ha de ser un objectiu nostre, col·laborant més enllà de les nostres (imaginàries) fronteres. Però no hem de pensar que la pobresa és un problema llunyà perquè, sense ser comparable a aquests països de pobresa extrema, tenim un quart món molt a prop de cadascú de nosaltres.

Malauradament, com no podria ser d’una altra forma, la pobresa afecta més als col·lectius més vulnerables: representa el 29% de les vídues i el 42% de les llars monoparentals, i arribaria al 50% entre els joves d’entre 26 i 35 anys si aquests assumissin el cost de l’habitatge, és a dir, s’emancipessin. No és només pobresa, es tracta en molts casos de pobresa estructural, amb dificultats greus per sortir-se’n.

No hi ha solucions màgiques, però si n’hi ha algunes de lògiques. Per exemple, les pensions, especialment les de viduïtat, haurien de reflectir el cost de la vida a Catalunya, tant en el seu import absolut com en el seu increment anual. I la llei de dependència hauria de funcionar de veritat: dotada econòmicament, no incompatible amb altres ajuts existents, amb agilitat en la seva aplicació i, per una qüestió de principis, que no laminés competències de la Generalitat. Un ciutadà no afectat per la llei de dependència, després de tanta publicitat governamental, pot arribar a pensar que és una gran llei, però quan es parla amb les persones afectades (generalment persones amb un familiar directe amb dependència extrema) t’adones que molts pocs ajuts han arribat, el procés ha estat molt tediós, i l’import final ha estat per sota de l’esperat i incompatible amb altres ajuts.

Hi ha moltes altres mesures. Però, com sempre, acabem al mateix lloc: el dèficit fiscal. Eliminar el dèficit fiscal, que suposa més de 18.000 milions d’euros a l’any o 2.600€ per habitant, amb dades del 2005, equivalent al 10% del PIB català, hauria de permetre invertir en infrastructures, construir escoles bressol públiques o baixar els impostos. Però hauria de servir també per eradicar la pobresa de Catalunya. Quan et tornin a dir insolidari per demanar que es publiquin les balances fiscals i s’elimini el dèficit fiscal no pensis només en peatges, llistes d’espera, barracons a les escoles o infrastructures. Pensa també en els 1,2 milions de catalans que viuen per sota el llindar de la pobresa. I actua en conseqüència.


P.D. Llegeixo que el Govern de la Generalitat, a través del departament d’Acció Social i Ciutadania, ha reduït el número d’ajuts destinats als més desfavorits de 50.000 a 8.000 persones a partir d’una interpretació restrictiva de la Llei de Prestacions Socials. Inacceptable

Fonts: Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat); Fundació Un Sol Món de Caixa Catalunya; Diari Avui; La Vanguardia; Fundació Irla