dijous, 1 de maig de 2008

Mil dies amb PM

Interessant el llibre de Jordi Mercader sobre la seva experiència al costat de Pasqual Maragall durant el primer tripartit. Més enllà del biaix natural a favor de PM, és un relat interessant per ajudar a entendre millor l’evolució del tripartit, amb les seves grandeses i sobretot les seves misèries.

Dos apunts del llibre. El primer, la solitud de PM. Cert és que ERC no li hi va posar fàcil, però sembla que l’enemic de debò el tenia a casa, al PSC i al PSOE. Sorprèn el poc suport que va rebre del seu partit en els moments més difícils i delicats, sobretot al final del seu mandat.

El segon, la fe en l’Espanya plural. Molt respectable, però amb resultats estèrils. Hi ha qui diu que és més fàcil que Catalunya sigui independent que Espanya sigui un estat federal i plurinacional de veritat. En tot cas els federalistes que creuen en un estat plurinacional haurien d’explicar quin és el seu pla B si no aconsegueix aquesta Espanya somiada: conformar-se amb l’Espanya actual o marxar d’Espanya.

Un amic socialista català em deia abans de les eleccions que si el que em preocupa és el dèficit fiscal o el dèficit d’infrastructures, que no em preocupés, que estava en fase de solució (!). M’ho deia convençut i de bona fe, però sóc un pèl escèptic. Si es resol acceptaré que és possible una Espanya plurinacional. Però si no es resol, acceptarà ell que aquesta Espanya que anhela no és possible?

1 comentari:

Salva ha dit...

Publicats al Directe.Cat:

29.08.2008 ! 02.09 h
#2 Albert ! Badalona
Jordi, per a tenir una idea del pla A dels independentistes et recomano el llibre "Catalunya sota Espanya: L'opressió nacional en democràcia" de l'Alfons López Tena, així com la pàgina web del Cercle d'Estudis Sobiranistes. www.cercleestudissobiranistes.cat/


28.08.2008 ! 19.05 h
#1 Jordi ! Barcelona
Estic molt d'acord amb el comentari. Jo mateix en temps de la transició vaig creure que seria possible una evolució d'Espanya cap un estat plurinacional on, per exemple, el català seria acceptat com una cosa natural i pròpia. Haig de dir que després de les experiències dels darrers anys ja no penso igual. No sé quina és la solució i crec que si Espanya segueix en el camí actual, dominat pels poders ecònòmics i periodístics de Madrid, arribarem a una Espanya totalment centralista i uniforme a l'estil francès. No crec que els federalistes tinguin cap pla B, excepte deixar passar el temps a veure si la tormenta passa. El que em sap més greu és que tampoc sé quin és el pla A dels independentistes. ¿Seguir marejant la perdiu amb polèmiques estèrils amb altres zones de l'estat que, a més, a vegades produeixen vergonya aliena?