dimarts, 15 d’abril de 2008

Fer-se gran

Hi ha moments en la vida en què t'adones que t'estàs fent gran. No quan celebro el meu aniversari, sinó en moments puntuals en els que penso ostres, si ja no sóc tan jove!

Primer em va passar quan, cap als 20 anys, les noves estrelles que fitxava el Barça eren més joves que jo. Em va sobtar. Després quan nois no gaire més joves que jo em parlaven de vostè pel carrer, potser perquè portava corbata. És cert que començaven a haver signes externs de que m'estava fent gran, com alguns cabells blancs, una mica d'entrades, i un cert sobrepés, però jo no m'adonava.

Després, caps als 27-28, el Barça una altra vegada: els jugadors del Barça, a la meva edat, estaven cap al final de la seva carrera esportiva. Jo em sentia jove, molt jove, però si fos jugador de futbol aniria de capa a caiguda. Per últim veia que jo era gran pels adolescents, com el meu germà, perquè jo parlava de l'EGB, BUP i COU, i ells parlaven de l'ESO. Em recordava quan la gent gran (gran per mi) m'explicaven que ells havien fet el batxillerat i la revàlida, i jo pensava que allò era una altra època, molt llunyana.

L'estocada final ha estat però veure que hi ha una ministra més jove que jo. Bé, tenim la mateixa edat, 31 anys, però ella es nascuda el 1977, i jo el 1976. Si hi ha ministres més joves que jo, potser sí que és veritat que m'he fet gran. Continuen havent altres signes externs, com tenir dos fills o no aguantar gaire si surto una nit, però aquesta ministra ha estat el missatge definitiu: m'estic fent gran o, pitjor, m'he fet gran.

Ja ho deien Els Pets, sóc Massa jove per fer-me gran, però no puc fer-hi res. Bé, almenys seguiré anant a concert d'Els Pets, on trobaré xavals de 15 anys amb joves com jo, que ens sentim massa joves per fer-nos grans.