divendres, 4 d’abril de 2008

Avui fa dos anys...


... el dia més feliç. Vaig enviar aquest email als amics
*******
El nostre fill es diu Alexandre (Àlex)

Hola, t’escric aquest email a l’avió de Sant Petersburg camí de Barcelona via París. No sé quan el podré enviar i quan el podràs llegir.

Han estat tres dies molt intensos, els més intensos de la meva vida, però han anat molt bé: hem conegut el nostre fill. Es diu Alexandre (Àlex), té 11 mesos, medeix 73 cm i és molt guapo (ja ho veuràs a la foto; no pateixis, no faré de pare pesat ensenyant-te moltes fotos, però si vols, encantat d’ensenyar-te-les). Som molt afortunats. Ara només (?) queda esperar dos/tres mesos per poder-lo portar a casa, i esperar poder solucionar tot els problemes (que n’hi haurà) que podrien fer torçar tot el procés. Diuen que el procés d’adopció és molt maco. És mentida. El que és inigualable és conèixer el nen, sentir-se pare, quan et somriu per primera vegada, quan no para de somriure... però el procés o carrera d’obstacles és una merda.

Per sort aquests tres dies hem pogut estar amb ell 3 vegades. La primera plorava gairebé tota l’estona (no ens coneixia). La segona jugava amb nosaltres, i va plorar quan se’l van emportar (es volia quedar amb nosaltres!). La tercera ha estat rient tota l’estona (va ser, com diu la cançó, “una estona de cel”). El dia més feliç de la meva vida (només comparable al dia del meu casament), i sens dubte les emocions més fortes que he sentit mai. El més dur, i molt dur, i massa dur, és ara.

Una petició (potser un pèl estranya venint d’una persona que no creu gaire): si ets creient, encara que sigui només una mica, resa per l’Àlex.

Salva

PD Quan torni faré una primitiva (tot i que no crec que es pugui tenir tanta sort dues vegades). Si em toca, deixo la feina i me’n vaig a viure a Sant Petersburg fins que s’acabi tot el procés. Així podré jugar amb ell cada dia.

(la foto adjunta és la que vaig enviar en aquest email)

1 comentari:

Isabel-Helena ha dit...

L'Àlex és un nen preciós que ha il·luminat la vostra vida però també és molt afortunat ell de tenir dos pares com la Rosa i tu. Enhorabona! I també per la Vinyet, és clar, la patufeta de la casa.