dimarts, 1 d’abril de 2008

Pare de

Una de les novetats de ser pare és que per molta gent nova que conec ja no sóc el Salva, sinó el pare de l'Àlex. No els hi retrec, ja que ells no són com es diguin (que la majoria de vegades no ho sé, perquè no ho diuen o perquè tinc mala memòria), sinó els pares del Marc, el John o d'un altre Àlex (ara que hi penso, no sé com es diuen).

Més o menys va així: vaig al parc o a algun altre lloc amb nens i pares; l'Àlex juga amb altres nens, i preguntem com es diuen els seus companys de joc; els nens juguen entre ells i els pares, per matar l'estona, parlem entre nosaltres, passem una bona estona, però mai ens preguntem com ens diem. Moltes vegades som els mateixos pares que ens veiem cada setmana, cada setmana parlem... però seguim sense saber el nom uns dels altres. El mateix passa amb els pares dels nens de l'escola de l'Àlex.

Això està relacionat amb un altre circumstància de la paternitat: quan tenim un fill som molt feliços, però moltes vegades som gairebé exclussivament pare o mare de, i deixem de banda ser parella de o simplement un mateix. No és culpa nostra, els nens són molt absorvents, i ens encanta estar amb ells. Però tot i que ser el pare de és el millor que ens ha passat mai, hem de buscar el temps i l'energia per també ser la parella de, i també per ser un mateix. I ja de pas, preguntar el nom als pares que ens trobem cada setmana al parc o cada dia a la guarderia.