diumenge, 3 de gener de 2016

Edward Hugh

Fa uns dies vaig perdre un bon amic.  Tot i les seves contribucions a l'economia i al país, molts pocs mitjans l'han recordat com es mereix.  Sí que ho han fet el NYT, el Diari de Girona i l'ARA.

M'agrada com titula el Diari de Girona ("l'economista amable de les Escaules") i com el defineix el NYT.
If Santa Claus and John Maynard Keynes could combine as one, he might well be Edward Hugh. He was roly-poly and merry, and he always had a twinkle in his eye, not least when he came across a data point or the hint of an economic or social trend that would support one of his many theories.
L'Edward va ser una de les persones que més va ajudar al Col·lectiu Emma.  Va ser qui ens va obrir la porta i ens va presentar als corresponsals dels principals mitjans del món.

Amic Edward, descansa en pau.

dissabte, 19 de setembre de 2015

Discurs en la festa del 25 Aniversari de la UPF

(Aquest divendres es va fer la festa del 25 Aniversari de la UPF. L'organització em va demanar que fes unes paraules en nom dels antics alumnes, ja que estic en el Consell Social de la UPF representant-los. Aquestes són les paraules que volia dir però que l'acústica de l'esdeveniment em va portar a escurçar molt. Ja que ho tenia escrit, ho comparteixo. Feliç aniversari!)

Bona nit a tothom,

Companys, amics, professors,

Crec que parlo en nom de molts dels antics alumnes que estem aquí quan dic que aquest vespre tenim un cocktail d’emocions:

Excitació, enyorança, agraïment i també voluntat de ser molt més

Excitació/alegria de retrobar-nos a tants amics i companys, que feia molt temps, massa, que no ens veiem
Per cert, sapigueu que us veig a tots estupendus
Enyorança també de recordar aquells dies, tardes, pompeu farres d’ara fa uns quants anys

Agraïment sincer als organitzadors d’aquesta festa.

I agraïment sobretot a tothom que va fer possible la nostra experiència a la Pompeu: professors, PAS, institucions i, també, no ho oblidem, a la societat catalana, que va pagar gran part dels nostres estudis amb els seus impostos
I aprofito en aquest sentit per reivindicar la vital importància de tenir una universitat pública, catalana i de qualitat, i compromesa amb que els catalans decidim lliurement i sense amenaces el nostre futur
Excitació, enyorança, agraïment i també, en clau de futur, de voler molt més

El que ha aconseguit la Pompeu, el que hem aconseguit, és gran, molt gran
Però no ens podem conformar en ser la millor universitat catalana
Hem d’estar contents però permanentment instisfets
I tenir clar que el nostre món és el món. I és al món on la Pompeu ha de destacar
Fer-ho i aconseguir-ho és responsabilitats de molts. I un paper fonamental el tenim els antics alumnes, que ens hem d’involucrar molt més en la universitat
Hem de retornar a la universitat i a la societat el que ens van donar
I com crec que ens sentim molt orgullosos i agraïts del que vam rebre, crec ens agradarà molt fer-ho
Per això espero que avui sigui el dia 0 d’aquesta nova etapa a la UPF, on els antics estudiants hi tinguem un rol important
Una universitat és millor i més forta si els seus antics alumnes hi estan involucrats i compromesos
I això depèn de nosaltres, els antics estudiants, i nosaltres ho hem de fer possible
Rector, compti amb nosaltres per anar encara molt més enllà

I si us plau, organitzi alguna festa com aquesta aviat

Recordem bons moments i mirem al futur

Feliç 25 aniversari a tothom. I visca la Pompeu!








diumenge, 28 de juny de 2015

Allò que explicava de Grècia (i qui pagarà la factura)

Tinc el blog molt abandonat.  A veure si hi hi torno...

Avui he estat revisant què vaig escriure sobre Grècia fa 4-5 anys.  Pots veure els links aquí, aquí, aquí, aquí aquí.  Hi havia un en que feia una proposta i que pot acabar passant (tot i que varis anys més tard): reestructuració del deute i sortida de l'euro (de forma simultània).

Per cert, quan es va "rescatar" Grècia fa uns anys, en veritat es van rescatar els bancs europeus (especialment alemanys, francesos i suïssos), que és qui tenien el deute grec.  Si ara es fa fallida, els inversors privats (bàsicament bancs) només pagaran el 17% del total.  I qui pagarà la resta?  Majoritàriament nosaltres, els ciutadans europeus, que tenim el 62% del deute grec.  Sí, tu i jo.


dissabte, 8 de març de 2014

Obrint Pas

Tinc el blog oblidat.  I això que tinc moltes coses per explicar, cada dia més.  Hi tornaré.  O no, no ho sé.

El breu apunt d'avui és per dir que Obrint Pas són molt molt grans.  El seu concert de comiat va ser genial, emotiu, també trist...  Ho va tenir tot.

Dijous vaig anar als Matins de TV3 i vaig "aprovar" a Obrint Pas (a partir de minut 21:50, link aquí).  En un minut vaig intentar sintetitzar què és Obrint Pas per a mi: 20 anys de música, lluita, festa i reivindicació; una eina per descobrir i conèixer millor el País Valencià; per recordar la memòria de Guillem Agulló; i per tenir molt present que no podran res amb un poble unit, alegre i combatiu.

Dues cròniques del concert: la del Xavi Cervantes a l'ARA (aquí) i la de Bel Zaballa a Vilaweb, amb vídeo inclòs (aquí).

#Seguirem

dilluns, 14 d’octubre de 2013

Competència i confiança

Bany de realitat de Lucy Kellaway al Financial Times en contra del tòpic que, si tens confiança, arribaràs on vulguis: "Competence beats confidence every time at the office"
(...) There is nothing good about being confident. According to a persuasive recent book, Confidence, by Tomas Chamorro-Premuzic, a professor of business psychology at University College London, it’s better to be unconfident.  
For a start, the unconfident try harder as they are driven on by anxiety. They also listen to criticism and try to adjust accordingly. And they are far less likely to become arrogant, hubristic monsters.  
This makes a great deal of sense. The book is not advocating inferiority complexes all round, but is pointing out what ought to be obvious: we should be realistic about what we are capable of doing or not doing. That way, we are more likely both to get better and to win friends and influence people along the way.
La confiança està molt bé, sobretot quan és el resultat de ser una persona molt competent. Només amb confiança no anem enlloc.

Lucy Kellaway és un must cada setmana.

dissabte, 31 d’agost de 2013

"Propostes per al creixement", tema de la Jornada del Col·legi d'Economistes del 2013

Content per la temàtica i enfocament de la Jornada del Col·legi d'Economistes: què ha de fer Catalunya per crèixer?

En paraules de l'amic Anton Gasol, director tècnic de la Jornada (la negreta és meva):
El creixement econòmic és la condició necessària per generar ocupació i preservar l’essencial de l’estat del benestar. En paraules de la pròpia Angela Merkel: “El creixement és per a tots els països el prerequisit bàsic per aconseguir més ocupació, estàndards de vida més elevats i una productivitat més gran”. Calen propostes per tornar a fer enlairar el país. Per això, enguany ens ha semblat adient que el lema de la Jornada sigui: “Propostes per al creixement: experiències comparades”.
Propostes per crèixer, pensar en què podem fer que estigui a les notres mans...  Genial.  Cada vegada que algú parla de tornar a fer enlairar el país, em prenc un gin tònic.

Serà el 25 d'octubre. Més informació aquí.

dimarts, 27 d’agost de 2013

Nova etapa

He començat una nova etapa professional apassionant.  Això implica que tinc molt menys temps per escriure al blog (i, també, que sóc més prudent).

Si t'interessa em pots trobar a Twitter.  Ah, i si encara no ho ets, et recomano que et subscriguis a l'ARA (!).

dijous, 25 de juliol de 2013

Col·lectiu Emma: aniversari d'una editorial

Fa un any d'una editorial molt especial del Col·lectiu Emma. Crec, va ser, un punt d'inflexió.

El 25 de juliol del 2012, quan el Parlament de Catalunya aprovava per àmplia majoria demanar el pacte fiscal, el Col·lectiu Emma va difondre l'editorial "What's really going on in Catalonia (Notes on the present financial crisis in Spain and the political options for Catalans)", amb el suport de personalitats rellevants de la societat catalana (molts d'ells signaven un text així per primera vegada; pots veure la llista de persones al final de l'editorial).

Va ser un text brillant del fundador i ideòleg del Col·lectiu Emma, Jaume C. Major, amb aportacions de Jordi Comas, Xavier Roig, Salvador Cardús i Carles Boix (Emma sempre ha tingut molts bons amics, molt compromesos, que han ajudat en tot el que han pogut).  I el missatge al món era clar: els catalans volíem anar moooooolt més enllà que el pacte fiscal.

Aquí pots trobar el text sencer.  I a continuació uns extractes (la negreta és meva):
(...) a clean break is exactly what a large body of Catalans –civil society organizations, local councils, the rank-and-file of various parties and a growing number of private individuals– appears to be demanding from its leaders. The latest polls show support for independence at over fifty per cent, while the numbers of those squarely opposing it –now around twenty-one percent– continue to fall.

Understandably, economic grievances are cited by many of the Catalans who have been warming up to the idea of independence in the past few months. When citizens are being subjected to service cuts and tax hikes while a big chunk of the revenue they generate continues to be siphoned off by the central government, the economy would be a good enough reason for Catalans to give some serious thought to political separation from a state that is clearly working against their interests.

But it would be wrong to characterize this as a mere financial dispute between a province and its capital. There is a more fundamental disagreement, which is of a political nature and whose solution would imply a complete redefinition of the state that no one outside of Catalonia is even ready to consider. These deeper problems will be impossible to solve as long as Spain refuses to acknowledge the existence within the state of very diverse societies with conflicting sets of values and to revise some tenets that it regards as essential to its national being.
(...) Beyond their immediate difficulties, Catalans are now calling for a brand new long-term political project allowing the survival of an economic, social and cultural model that, in spite of all the obstacles and shortcomings, both external and self-imposed, has succeeded in building a relatively prosperous, creative and inclusive society.

In Catalonia today the people are well ahead of their government. They expect from their leadership that it takes on its responsibilities towards the present and future generations. If their government chooses to heed this call and throw its weight behind them, many more will come round. If it doesn't, Catalans are likely to forge ahead no matter what, either by their government's side or marching in front of it to show the only way to a better future.
Doncs això, endavant.

diumenge, 7 de juliol de 2013

El private-equity millora els resultats de les empreses?

Interessant estudi de Jonathan B. Cohna, Lillian F. Millsa, Erin M. Towerya de la Universitat de Texas ("The evolution of capital structure and operating performance after leveraged buyouts: Evidence from U.S. corporate tax returns") on analitzen, a partir d'informació de la hisenda americana (IRS), l'evolució d'empreses que cotitzen a borsa que han estat adquirides per fons de private-equity (i s'han exclòs de la borsa, el que es coneix com LBO - Leverage Buyouts).

Aquests fons compren empreses (sovint amb molt apalancament, és a dir, amb molt deute), les reestructuren, fan canvis en la gestió... amb l'objectiu de vendre-les al cap d'uns anys (més info aquí).

Els resultats? (les negretes són meves):
We present three primary results. First, we find little evidence of operating improvements subsequent to an LBO on average. We do, however, observe operating improvements in the set of firms for which public financial data are available, which suggests that the conclusions of prior, albeit careful, studies showing performance improvements for this group do not generalize to the population of LBOs. Second, we show that leverage and debt levels increase after LBOs and the frequency of positive tax payments declines. Finally, we find no support for arguments that private equity firms use LBOs to opportunistically “strip” otherwise healthy firms. LBO firms make limited dividend payments following an LBO, and firms do not appear to shrink after LBOs. The healthiest firms – those that were operationally profitable pre-LBO – continue to grow post-LBO, even after the initial asset revaluation that likely occurs for financial reporting purposes. Further, even the loss firms tend to experience 37 asset growth both during and after the LBO. Our results collectively suggest that the primary effect of LBOs is to produce a sustained increase in financial leverage.
És a dir, sense millores operatives però amb canvis fonamentals en l'estuctura de capital (bàsicament, molt més deute).

divendres, 5 de juliol de 2013

Discrepàncies entre economistes

Interessants reflexions de Greg Mankiw al NYT ("Politics Aside, a Common Bond for Two Economists") on explica per què els economistes poden tenir posicions polítiques diferents a pesar de compartir la mateixa "tradició intel·lectual".

Dóna tres hipòtesis:
Arthur M. Okun, who served under President Lyndon B. Johnson as chairman of the Council of Economic Advisers, wrote that the big trade-off faced by society is between equality and efficiency. We can redistribute income to give everyone a more equal slice of the economic pie, but as we do so we blunt work incentives and the economic pie shrinks, he said. From this perspective, the Democrats are the party of more equality, and the Republicans are the party of more efficiency.

Another view is that the important tradeoff is between community and liberty. As members of society, we have goals we want to achieve with others. But as we reach those shared goals, we are asked to sacrifice some personal freedoms. From this perspective, the Democrats are the party that emphasizes communal values, and the Republicans are the party that emphasizes individual liberty.

Finally, there is the issue of how much one trusts centralized governmental power. Democrats tend to want to expand the scope of the federal government to improve the lives of the citizenry, while Republicans are more fearful that centralized power leads to abuse and lack of accountability.
És a dir, els equilibris entre eficiència i igualtat, comunitat-individu (llibertat), i confiança (o no) en la capacitat en que el govern faci bé les coses.  Interesant.

dimarts, 18 de juny de 2013

"Catalunya Last Call", Brussel·les i el nou pont aeri

Joan Rusiñol té un interessant article a Tribuna.Cat ("El nostre pont aeri generacional") on parla de "Catalunya Last Call".

Algunes frases:
(...) Poc després de llegir la notícia d'aquesta reunió vaig agafar un avió Brussel·les-Barcelona. Per atzar, vaig veure com un altre passatger s'aixecava per agafar la bossa i en treia un llibre per aprofitar bé el temps de vol.

Era Catalunya Last Call: Propostes per tornar a fer enlairar el país, de David Boronat i Salvador Garcia Ruiz.

Tot i sortir menys als grans mitjans de comunicació, hi ha molts catalans que saben que l'economia del país ja no funciona amb el patró de sempre, el que enfilava el camí de Barajas.

(...) Les noves generacions de petits empresaris, de joves amb projectes que es guanyen les garrofes on faci falta, saben que el futur no transita pel Puente Aéreo. És més, el seu present ja passa per agafar amb normalitat avions a Boston, a Frankfurt, a Bombai o Sao Paulo. És el nou pont aeri. On hi hagi oportunitats.
Joan, tens raó, nosaltres "estem" per un altre pont aeri.  I gràcies per citar el llibre!