Moments de qualitat: de qui és la mare?

L’Àlex ho tenia molt clar: si li feia un petó a la Rosa, s’enfadava (i de debò!). La Vinyet també: si ens veu, ve corrents dient “nooooooooooo!” i ens separa (i es queda amb la mare...). El mateix, cadascú a la seva manera, l’Àlex més bruto, la Vinyet més dolça, però està clar que la mare és seva. I de qui és el pare? Cap problema, amb esportivitat :)

PSC-PSOE watch: votar Badia és votar Vidal Quadras

Ja ho vaig dir durant la campanya, queda confirmat ara: després d’amenaçar-nos que si no votàvem al PSC-PSOE de Badia i de la la crack Magdalena Álvarez la pitjor dreta (foto de Vidal-Quadras!) manaria a Europa, Badia i companyia tornen a votar Vidal-Quadras com a vicepresident del Parlament Europeu. Teatre de campanya, una vegada més. Altres virtuts no, però previsibles sí que ho són: votar Badia ha suposat votar Vidal-Quadras.

Per cert, tornaran. En les properes eleccions diran que la dreta és un desastre, espanyolista i insolidària, i que els hem de votar a ells. I, no sé per què, molta gent s'ho creurà, o no s'ho creurà, però ja els està bé.

Sento algú que riu, em sembla que ve de Nicaragua.

Un gran repte, el gran repte, és desenmascarar el PSC-PSOE.

Més arguments contra l'acord de finançament

Dades i més dades, arguments d'estratègia i de dignitat nacional, i altres raons per rebutjar un mal acord:

• El gran engany del finançament (publicat a Reagrupament)

• Sobirania i Progrés rebutja el model Salgado de finançament autonòmic

• La Intersindical-CSC rebutja l’acord de finançament perquè el considera insuficient i reivindica el concert econòmic

• El nou finançament: menys diners que no sembla (publicat a Vilaweb)

I molts més blogs i escrits.

Per cert, l'argument que no compro és el de de CiU: zero credibilitat, els mateixos que critiquen aquest acord defensaven el pacte Mas-ZP. Qüestió de coherència, els que demanen fermesa i demés estaria bé defensar que van defensar en aquell moment.

En fi, mirem endavant i treballem per l'única forma d'acabar amb l'espoli fiscal. I Reagrupem-nos.

Claca final del front de les engrunes

La part positiva és que s’acaba i que retrata a tots plegats. La negativa és que perpetua l’espoli fiscal. L’esperpèntica és l’aval independentista: “dia històric”, “hem guanyat”, segons Joan Puigcercós (la realitat supera la ficció).

Fa uns mesos vaig definir el front català per aconseguir el finançament que fixava l’Estatut com el front de les engrunes. Passi el que passi, engrunes. Unes xifres: l’espoli fiscal és el 10% del PIB, uns 22.000€ milions a l’any, 3.000€ per català a l’any o 60€ milions al dia. És a dir, com explica el Cercle Català de Negocis, cada dia enviem a Madrid un tren amb 60€ milions... que no torna.

Amb el nou finançament diuen que potser d’aquí uns anys (més dels que marca l’Estatutet) tindrem 3.800€ milions addicionals. És a dir, seguirem enviant cada any cada català un xec de 2.400€, o un tren de 50€ milions cada dia. Total, engrunes ofensives mentre que a Catalunya tenim 1 milió de pobres, llistes d’espera llarguíssimes i infraestructures insuficients i deficients. I amb un acord ple de trampes i a les mans del Govern espanyol, especialista en incompliments.

Tothom retratat:

• El país del PSC-PSOE és el d’aquest espoli, per ells el finançament és genial
• CiU demana 5.000€ milions per fer complir l’Estatut, un pacte (?) que deia havia de durar una generació. Aquesta xifra vol dir un espoli de 17.000€ a l’any (2.300€ per català a l’any, 45€ milions al dia). És una xifra a més amb trampa, ja que no diuen com s’aconsegueixen aquests 5.000€ milions, i després del mega-pacte (sic) Mas-ZP de l’Estatut està en entredit (!) la capacitat de negociar de Mas & cia i la sinceritat en les exigències de CiU (amb l’Estatut deien que no s’havia de tocar res a Madrid). Ah, i si s’aconseguís el que proposa CiU, tampoc serviria per una generació, els meus fills es mereixen més
• I Esquerra? Entre altres, i el pitjor de tot, legitimant un partit, el PSC-PSOE, que podrà treure pit dient que “fins i tot Esquerra ha acceptat el finançament!”. És a dir, legitimant el partit de l’espoli (i el del tancament de TV3 al País Valencià, el que nega la unitat de la llengua, el que retalla l’Estatut, i més)

Ah, i què farem amb aquests diners? Doncs res: el dèficit de la Generalitat va ser de 4.862€ milions el 2008.

Doncs això, passem pàgina i cadascú al seu lloc. I treballem per l’única forma d’aconseguir el concert econòmic: la independència. El concert depèn d’un pacte amb Espanya, que té la paella pel mànec, que mai donarà poc més que engrunes... i que necessita l’espoli català per subsistir.

I sobretot, denunciem als còmplices de l’espoli.

P.D. Decebut, trist, enganyat… però sobretot, amb ganes de lluitar. Reagrupem-nos.

Frases de la setmana

Només vius una vegada – però si ho fas bé, amb una vegada n’hi ha prou (Joe Lewis)

Qualsevol consell que donis, sigues breu (Horaci)

A little inaccuracy sometimes saves tons of explanation (Saki, "The Square Egg", 1924)

La mesura del caràcter real d’una persona és què faria si ningú mai ho descobrís (Macaulay)

Character cannot be developed in ease and quiet. Only through experience of trial and suffering can the soul be strengthened, ambition inspired, and success achieved (Helen Séller)

Motivation is what gets you started. Habit is what keeps you going (Jim Rohn)

The greatness of America lies not in being more enlightened than any other nation, but rather in her ability to repair her faults (Alexis de Tocqueville, suggerida pel Jaume des de Planoles)

Sopar-tertúlia amb Vicent Sanchis a Sabadell

El proper dimecres 15 de juliol a les 21.00h l’Espai Hayek organitza un sopar-tertúlia amb el periodista Vicent Sanchis, que ens parlarà sobre “Els Mitjans de Comunicació a Catalunya: present i futur”. Desprès de la seva intervenció s’obrirà un col·loqui amb els assistents.

En la seva trajectòria professional com a periodista cal destacar que ha treballat i col•laborat en distintes publicacions i editorials; ha estat redactor i director de la revista "El Temps"; director de la revista "Setze", suplement en català de "Cambio 16"; director del diari "El Observador"; guionista i director de distints programes televisius ("Converses sobre Catalunya", "Pares i fills", "Così Cosà", "Stromboli"...) director del diari AVUI i president del Consell Editorial de la Corporació Catalana de Comunicació .

Actualment és Director de Barça TV i professor de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Ramon Llull de Barcelona.

Per inscriure’t al sopar només cal que enviïs un email a mmach@fco.cat

Lloc: Gran Hotel Verdi (Avinguda Francesc Macià, 62) Sabadell
Preu soci: 30 Euros
Preu no soci: 35 Euros

T'hi apuntes? Ens veiem!

Contra la República Bananera Catalana

I si fòssim independents? “Ai, quina por” de vegades penso. Potser molts dels desastres actuals no passarien, però no tinc clar que de sobte tindríem polítics i governants preparats i amb sentit d'estat. Cert, Itàlia aguanta a pesar de Berlusconi, i Zapatero no és precissament un crack, però ni Itàlia ni Espanya són el meu model, ni el nostre punt de partida és el seu: estats consolidats a prova de lladres i incompetents.

Exercici teòric, imaginem-nos un estat català: Saura Ministre d'Interior. Què faria l'Interpol? Confiaria secrets jihadistes a un antisistema guay que va a manis amb amics de Hamas? Us imagineu el Conseller Baltasar en una conferència de ministres de la Unió Europea (potser no es presentaria si juga el Barça)? I en quin estat es veuria que un partit majoritari critiqui l'acció diplomàtica del Govern a l'exterior (com sovint fa CiU), o què el propi Govern limiti la seva acció exterior pel por al què diran (com amb la minsa assistència institucional catalana en l’enterrament de Vicenç Ferrer)? Critiquem a Madrid, però moltes vegades som els catalans els que som incapaços de decidir i avançar. Per què no està acabat el Quart Cinturó? Per què va haver de decidir Madrid sobre el trasvassament i la MAT? No es tracta de portar-ho a l’extrem de Francesc de Carreras, que afirma que és millor que l’estat no traspassi la gestió de l’aeroport del Prat a la Generalitat, però sí d’acceptar que la qualitat dels nostres gestors públics, amb honroses excepcions, deixen molt que desitjar.

Un teòric estat català, suposo, atrauria més talent a la política i al Govern. Ara, qui vol fer política d'estat, o juga la lliga espanyola (dissimulant l'accent català) o és dedica a una altra cosa. Dit això, no ho podem deixar a l'atzar i arriscar-nos a ser una República Bananera: ens hi juguem massa, i no hi haurà marxa enrere. Per això hem de posar les bases des de ja per assegurar que els nostres representants públics són els més preparats, honestos i compromesos amb el poble, i que quan ens fallen, apart de maleir-los, els podem fer fora. Per això cal llistes obertes, al Parlament i als ajuntaments, de forma que puguem triar directament al candidat que més ens agrada, i els podem demanar explicacions si no ho fan bé. A qui ens hem de queixar per la no admissió a tràmit de l'ILP sobre el referèndum d'autodeterminació? I si sabem a qui queixar-nos, que farà el nostre diputat? Uns defensaran la votació, altres potser ens donaran la raó, però no podran fer res: que surtin elegits no depèn dels seus electors, sinó d'una posició en una llista electoral que està en funció de l'aparell del seu partit.

Llistes obertes: elecció directa d'alcalde i els diputats a doble volta, amb primàries obertes als militants i simpatitzants dels partits. Oficines d’atenció als electors de diputats i alcaldes, amb assemblees obertes als seus votants. Transparència sobre les seves despeses, que paguem entre tots. I regeneració política. I més. Perquè el somni d’un estat no és només per tenir un estat propi, sinó també per tenir un estat millor, exemplar, insuperable, un model d’estat que ha de ser un gran estímul per aconseguir la independència. I de fet, per aconseguir aquest estat, cal una regeneració política prèvia: sense els més preparats i honestos al capdavant, i amb mecanismes per assegurar que no es “distreuen”, no tirarem endavant.

Salvador Cardús deia ja fa un temps "en lloc d'haver reformat l'Estatut, que ha portat tanta frustració, n'hi hauria hagut prou fent una llei electoral per tal de regenerar i enfortir la política catalana". Jo penso que valia la pena intentar l’Estatut, però l’emergència, abans i sobretot ara, és una nova llei electoral i regenerar la política catalana (altres en diuen dinamitar-la). Aspirem a un estat, no a una república bananera. I per cert, si hem de seguir sent sempre una simple autonomia, també.

Frases de la setmana

El millor moment per fer amics és abans de que els necessitis (Ethel Barrymore)

Great works are performed, not by strength but by perseverance (Samuel Johnson)

Pots fer qualsevol cosa, però no tot (David Allen)

When I was a boy I was told that anybody could become President. Now I’m beginning to believe it (Clarence Darrow)

I am patient with stupidity but not with those who are proud of it (Edith Sitwell)

El político se convierte en estadista cuando comienza a pensar en las próximas generaciones y no en las próximas elecciones (Winston Churchill)

Freedom is not something that anybody can be given; Freedom is something that people take and people are as free as they want to be (J.A Baldwin - suggeria pel Joan)

Moments de qualitat: treure la llengua

Jo no ho sabia (i ningú se n’havia adonat fins ara), però es veu que quan menjo o bec trec (una mica) a llengua. Un dia dinant l’Àlex em diu “per què treus la llengua?”. No sabia de què em parlava, la Rosa tampoc. La Rosa es va fixar i es veu que sí, que de vegades la trec. La Laura, la meva germana, també es va fixar i va donar la raó a l’Àlex.

L’altre dia, curiosament, l’Àlex també ho va fer, tot i que de forma més forçada, i la veritat de forma bastant divertida: de sobte va començar a treure la llengua vàries vegades de forma seguida. Es veu que em vol imitar, com ell diu, “és un Salvador petit”.

Madoff i la justícia espanyola

Un tio roba molts diners i al cap d’uns mesos el condemnen de per vida. Cert, han anat ràpid (descobert el desembre del 2008, condemnat el juliol del 2009) perquè ha col·laborat amb la justícia (excepte el “petit detall” de no dir on estan els diners), però ara ja està a la presó i per sempre: Madoff, el gran estafador (+50.000$ milions, poca conya), condemnat a 150 anys, no sortirà mai de la presó.

El cas Madoff als Estats Units compara tristament amb la justícia espanyola: els casos triguen molt a resoldre’s, perjudicant a imputats (si són innocents, quan abans quedin exonerats, millor) i a damnificats (quan es farà justícia?). Mirem per exemple el cas Fórum Filatélico (exemples no en falten): Quan va començar? Maig 2006. Quan es resoldrà? Per agreujar-ho, molts condemnats per estafa o algun altre delicte de coll blanc aconsegueixen ràpidament el tercer grau (penseu en il·lustres condemnats a Barcelona, i sí, tots estan lliures).

La justícia americana no és perfecte. Madoff està a la presó, però els diners no s’han recuperat (i per tant, el cas no està tancat). I queden molts dubtes per resoldre, com identificar i condemnar als seus còmplices, ja que és impossible fer una estafa tan gran tot sol. Però han anat ràpids, i està a la presó, forever. Justícia, almenys més que aquí.

La justícia espanyola és un greu problema, no només per la seva manca d'independència (número 56 del ranking mundial, entre Nigèria i Sri Lanka), sinó simplement perquè no funciona. Els propis jutges van fer vaga fa uns mesos denunciant que hi ha més de 200.000 processos pendent de solució, sentències que triguen dos anys i mig en dictar-se... i insisteixo, els grans estafadors condemnats en ferm no estan a la presó. Avui dia és impossible fer absolutament res sense que Hisenda ho sàpiga, ens tenen super-controlats. No podria l'estat invertir el mateix en Justícia?

Fa uns mesos advocava per una justícia ràpida com a mesura anticrisi. Avui advoco per justícia ràpida simplement per justícia. I per justícia, qui la faci, la pagui (de veritat).

A Public Reply to The Daily Telegraph

Nova resposta del Col·lectiu Emma: A Public Reply to The Daily Telegraph.

En aquesta ocasió, el Col·lectiu Emma respon a l’article "Catalonia pays homage to the EU, not Spain, as push for independence grows” publicat al diari Daily Telegraph. En aquest article es comenta l’evolució del suport social de la independència, i es mostra una foto de tres encaputxats cremant les banderes espanyola i francesa, motiu de la resposta del Col·lectiu Emma.

Llegeix la resposta A Public Reply to The Daily Telegraph.

Triple crisi econòmica

Més difícil encara, tres crisis alhora, com expliquen Josep Pinyol i el Cercle Català de Negocis. Per un costat la crisi financera internacional, que danya greument el sistema financer i, en conseqüència, l'economia real. Per l'altre la crisi espanyola, agreujada per una gran bombolla immobiliària, un gran dèficit de compte corrent, i una baixa productivitat. Krugman, el gran gurú (junt amb Obama) dels progres mundials, ha dit que Espanya haurà de baixar els sous dels treballadors o abandonar l'euro. I per rematar-ho, la crisi catalana: un 10% d'espoli fiscal, 21.000€ milions a l'any, 3.000€ per català a l'any.

Hi ha qui diu que sortirem abans de la crisi: no sé si és per desconeixement o per animar. Abans que qui? Qui és el nostre referent? Molts països que no estan especialment malament sortiran un dia de la crisi. Al cap d'un temps (potser molt) en sortiran aquells països que estan pitjor. I després, potser... Bé, igual podem sortir abans, però tindrà molt mèrit, ja que estem fent una cursa sortint més enrere que els altres, sense equipament, i amb la cama enguixada. De vegades penso que ens passa el contrari que a molts estats que tenen la maledicció dels recursos naturals, com Veneçuela o Bolívia: com estem acostumats a lluitar més del compte, ens en sortim més aviat i millor. Però tot i que sigui així, hem d’acceptar jugar amb desavantatge?

Poca cosa podem fer amb la crisi financera internacional, més enllà de vetllar per preservar i enfortir el nostre sistema financer (poca conya, no sigui que encara hi perdem més). Amb la crisi espanyola el mateix, les cartes estan jugades, i la feina potser passa per evitar que el crack Zapatero no ho acabi d'espatllar més. I amb la crisi catalana?

Respecte Catalunya, dues opcions, la fàcil i la complicada. La complicada és tenir un nou sistema de finançament i reduir l’espoli. El dèficit fiscal actual és de 21.000€ milions a l’any i el més agressiu, CiU, demana un nou finançament de 5.000€ milions (i no s’ho creuen ni ells). Altres diuen que aquesta vegada sí, el 2010 cal el concert econòmic. Les dues coses són entre complicades o impossibles: l’estat espanyol no acabarà amb l’espoli fiscal a Catalunya, ja que per fer-ho cal un pacte entre Catalunya i Espanya, i si Espanya no vol (i ni vol ni voldrà, com ens recorden cada dos per tres), espoli forever.

El pacte és la l’opció complicada. I la fàcil? Fer l’únic que depèn de nosaltres: tenir un estat. Com en altres coses relacionades amb Espanya, un pacte (pel concert o el que sigui) depèn d'Espanya, i mai no cediran (per què ho haurien de fer?). Tenir un estat només depèn de nosaltres.

Frases de la setmana

Si no fracasses de tant en tant vol dir que no estàs fent res gaire innovador (Woody Allen)

Silent gratitude isn't very much use to anyone (Gertrude Stein)

Abans de casar-me tenia sis teories sobre com educar els fills; ara tinc sis fills i cap teoria (John Wilmot – bany de realitat, jo també; per cert, curiós, molts tenen moltes teories... sobre com educar als fills dels altres!)

100% of the shots you don’t take don’t go in (Wayne Gretzky)

Management is doing the things right; leadership is doing the right things (Peter F. Drucker)

Never look down on anybody unless you’re helping him up (Jesse Jackson)

Moments de qualitat: “contarte las cosas para ti... ¡Mi amor!

L’Àlex ens tenia intrigats: feia uns dies que cantava (ell que no canta mai): “Contarte las cosas para ti... ¡Mi amor!”. Ell no recordava on ho havia après. Nosaltres, intrigats: Què canta? Qui li ha ensenyat? Per fer-ho més estrany, en castellà. On ho ha après?

Estava a punt de demanar ajuda a través del blog... quan estàvem conduint i vam sentir a la ràdio una cançó que deia “para ti”. La cançó de l’Àlex! És de Nena Daconte, i l’únic que té en comú amb el que cantava l’Àlex és que diu “para ti”. El dubte segueix sent com l’ha après. “¡Para ti!”.

Per cert, no és un crack cantant però m’encanta sentir-lo cantar. I quan la Vinyet s’afegeix, encara més.

La cançó de l'Àlex (i de Nena Daconte): http://www.youtube.com/watch?v=hvQJUGn1TQg.

P.D. Avui l'Àlex m'ha cantat la cançó per telèfon: rectifico, és un crack.

Nosaltres sempre hem estat aquí! (nou manifest de Blocs amb Estrella)

Donem suport a Reagrupament, una aposta de futur que combina la lluita per la independència nacional amb la voluntat de convertir la política catalana en un espai més net, més íntegre, més honest i més pròxim

La convicció cada dia més generalitzada que només amb un estat propi Catalunya podrà sobreviure (culturalment, econòmicament, socialment) contrasta amb la inesperada desaparició del sobiranisme parlamentari. El desig de llibertat nacional no té, avui, representació a les institucions de govern catalanes.

El portal Blocs amb Estrella reneix, doncs, en una situació peculiar: l’entusiasme (el nostre entusiasme), contra el desert (el seu desert). Blocs amb Estrella reneix, però, amb la mateixa intenció amb què va sorgir: convertir-se en una plataforma de suport a la proposta de regeneració política inequívocament sobiranista que representa Reagrupament.

Perquè pensem que Reagrupament és la resposta al cul-de-sac en què els polítics pretesament sobiranistes han posat el país. Una proposta nova, veritablement una altra cosa. Una aposta de futur que combina la lluita per la independència amb la voluntat de convertir la política catalana en un espai més net, més íntegre, més honest i més pròxim.

Reiterem el nostre compromís amb el sobiranisme. I continuem amb la voluntat de no excloure, sense fanatismes, sense prejudicis, sense animadversions radicals. És cert que el catalanisme ens ha decebut algunes vegades, però el camí és prou inhòspit i agrest perquè tots siguem capaços de tornar a encaixar les mans. Blocs amb Estrella no té per objectiu la lluita contra Esquerra, ni contra Convergència, sinó el debat, el diàleg i la crítica constructiva. Volem fer un esforç de convicció. Volem ser un esforç de convicció.

Tenim el dret de creure en les persones, i tenim encara més el deure de tornar-ho a intentar. I aquí som. A favor del país, de la llibertat del país. Donant suport a Reagrupament, a un sobiranisme convençut, insubornable, noble, amb principis. Donant suport, també, a un sobiranisme amb pebrots. Amb els pebrots de no renunciar. De no rendir-se. Tot és tan senzill com mantenir els principis. Només això, ens cal: els nostres principis, i el coratge de mantenir-los.

Nosaltres sempre hem estat aquí: Blocs amb Estrella.

Països Catalans, 24 de juny del 2009