dimecres, 24 de juny de 2020

‘I can’t breathe’ i el cost de la impunitat

(Article publicat a Via Empresa, en català i castellà)

Profundament proamericà, per valors, història i llibertat. Per a mi, el millor país del món. I no vaig entendre de què anava allò.

Setembre del 2000. Sóc a Nova York, a punt de començar el meu MBA. Es fa una sessió amb tots els nous estudiants i es parla del racisme als Estats Units i com, per exemple, molts veïns veten vendes de pisos a ciutadans negres en “edificis cooperatius” (co-ops) on viuen per por a que baixi el valor del seu propi pis.

Em quedo glaçat. Vull agafar el micro i dir que estic molt sorprès, que no entenc que els Estats Units, el país de les llibertats i que m’ha acollit, encara permeti això. Però no ho faig, per vergonya de parlar en públic (quins temps!) i, també, perquè em costa de creure-ho.

Visc dos anys a Nova York i veig poc d’això. És clar. El racisme és poc explícit per a la gent com jo, que vivim en una bombolla on aquests problemes només apareixen, de tant en tant, a la premsa. I la ciutat és molt segura, gràcies a l’alcalde Giuliani, del qual molts lloen la seva mà dura contra el crim, i uns pocs, silenciats pels mitjans, denuncien l’abús de la seva policia per fer complir un mandat (amb molta agressivitat si cal) de tenir uns carrers més segurs.

I és clar, no hi ha mòbils que poden gravar-ho tot ni xarxes socials per fer-ne difusió. Tampoc dels abusos policials.

Si es tracta de dades, és evident. Ser negre als Estats Units multiplica les possibilitats de ser a la presó o a l’atur, de tenir coronavirus, o que la policia et mati. El documental “13th” de Netflix (sobre la masiva encarcelació de ciutadans negres en presons americanes) explica molt bé aquest racisme estructural i incompatible amb una societat que vol ser justa i lliure. Però ha calgut un (nou) vídeo de violència policial, “I can’t breathe”, per tornar a demostrar la cruesa de la discriminació i de la policia cap els ciutadans negres i que la reacció sigui massiva i contundent. I dic nou perquè de vídeos així n’hi ha molts, i de fet Eric Garner va utilitzar les mateixes paraules el 2014 abans de morir. I la impunitat continua. I la sorpresa en tot cas seria perquè aquesta reacció no l’hem vist abans.

Aquest escrit responia a la petició d’explicar l’impacte econòmic del que està passant. I hi he pensat, però la meva contrapregunta seria és quin és el preu d’una vida humana, o el de la dignitat, o el de la justícia.

O dit d’altra forma, algú podria preguntar quin és el cost econòmic dels disturbis que estem veient aquests dies. Però quin és el cost de la violència que hem viscut fins ara, tots aquests anys, per part d’aquells que tenen el monopoli de la força? Quin cost ha tingut la violació sistemàtica de drets bàsics d’una part substancial de la societat nord americana (i no només als ciutadans afroamericans)? Amb l’afegit moral que la violència d’estat és molt més greu. Quin és el cost de la seva impunitat?

Es crida “no justice, no peace”. I molt diuen “sobretot peace!”. Però la intensitat de la seva reclamació de pau hauria de ser almenys la mateixa que la de justícia, perquè sense justícia, si volem tornar a la qüestió econòmica, el país no progressarà de forma equitativa. I el benestar és això, que millori la situació de tothom. I sense justícia la violència d’estat queda impune. I sense justícia no hi ha llibertat.

Els Estats Units té problemes greus de racisme, desigualtat, i més. Però admiro la resposta que estem veient. Dels que surten al carrer. Però també dels líders polítics i empreses (de tot tipus) que condemnen públicament el racisme i la violència policial. I ho fan sense haver de demanar perdó per uns disturbis que òbviament no comparteixen. I amb una policia que, tot i els abusos, de vegades també demana perdó, tot i que el corporativisme dels seus sindicats és una de les principals barreres per a que es reformi.

Obama recordava fa uns dies, a propòsit de les protestes, que ‘això és l’origen dels Estats Units, més conegut com la revolució americana’. I he pensat que, quan això ens passa a nosaltres, aquí mirem el dit mentre allà miren la lluna. O aquí mirem la lluna quan es tracta dels Estats Units, Hong Kong o Hongria, i el dit quan es tracta de Catalunya o Espanya. I el doble discurs de criticar el que passa allà i tancar els ulls amb el que passa aquí. Com quan la Unió Europea critica l’ús excessiu de la força policial als Estats Units i no va dir res després de l’1-O, o quan es denuncia el racisme d’allà mentre es mantenen oberts els CIEs (centre d’internament d’estrangers) aquí.
I sort de les càmeres i les xarxes. De vegades no és suficient per fer justícia (la violència policial de l’1-O en són un exemple), però tot el món ho veu, i són motor de canvi.

I sovint penso com devien ser les coses llavors, quan la policia se sentia encara més impune, i quan algú deia que l’havien pegat es donava per bona la versió policial de forma acrítica. Quin error. Quin gran error. Quants “I can’t breathe”, també en euskera, català o castellà, han quedat impunes. 

I si volem parlar d’economia, d’acord. Però el problema no és quant costen aquests desordres públics. La qüestió és quin és el cost de la seva impunitat, la de la policia i la de l’estat. I que sense justícia no hi pot haver pau.

dissabte, 9 de maig de 2020

Hem perdut el vol?

(Aquest article s'ha publicat a Via Empresa a propòsit del seu setè aniversari)

Roda el món i torna al Born. Fa set anys, quan va néixer Via Empresa, donava classes a la Universitat Pompeu Fabra i tenia un alumne brillant que es deia Víctor Costa. Avui, set anys després, estic a les seves ordres al Via Empresa, on fa de director.

Una de les majors satisfaccions com a professor és que l’alumne superi al mestre. I em ve al cap el Víctor. I l’Oriol i la Sílvia, que també fa set anys van fer un espectacular treball de fi de carrera sobre la situació del capital risc a Catalunya. I l’Edgar i tots els membres del Pompeu Finance Club, que van fer una feinada per apropar el món financer als estudiants. O l’Ezequiel i el Bernat, que ens van ajudar de forma decisiva en el llibre que vaig escriure amb David Boronat “Catalunya Last Call. Propostes per tornar a fer enlairar el país” i que vam presentar ara també fa 7 anys. Feliç coincidències.

Al llibre defensàvem que Catalunya tenia una oportunitat que no podia deixar escapar. Que sí, que Madrid ens discriminava i demés, i que no havíem de renunciar a res i aspirar a tot. Però que també havíem de deixar les excuses i deixar de queixar-nos, perquè hi havia (hi ha) moltes coses que depenen de nosaltres. Prou d’excuses i prou de mirar a Madrid. Com dèiem en una entrevista, “el moment és ara, aquest aquest vol és el nostre, i no el podem deixar escapar”.

Catalunya havia de tornar a ser un país de base industrial. Potenciant la marca Barcelona, la internacionalització de l’economia catalana, les infraestructures logístiques, i l’accés al capital de les empreses. Millorant la governança de les institucions i la qualitat de l’educació i la recerca. I amb uns indicadors (quadre de comandament de país) per veure com evolucionaven aquestes variables clau.

El balanç? Agredolç. No estem on voldríem ser, que seria molt més a prop d’economies com Israel, Dinamarca o Boston. I no ho som, també, per errors propis. 

Però també és cert que tenim un ecosistema emprenedor impressionant (“Barcelona startup”, lectura obligatòria de Mar Galtés), un gran dinamisme en molts sectors (com el biotech o l’agroalimentari), grans multinacionals i empreses mitjanes molt potents que no paren d’innovar i créixer, o un gran dinamisme de la societat civil, com FemCat o la Cambra. I molts altres exemples, com ens recorda cada dia Via Empresa.

I ara què? Això que les crisis són una oportunitat, bé, no ho veig. Les crisis són una merda, i aquesta serà especialment dramàtica. 

Però ara és el moment de la reconstrucció. Una excusa com una altra, però també una emergència. I en aquesta reconstrucció hem de reflexionar, projectar-nos en com volem ser en cinc i deu anys, i tenir un full de ruta amb recursos (tangibles i intangibles) per assolir-ho. 

Per fer-ho, podria ser un bon moment recuperar el CAREC (Consell Assessor per a la Reactivació Econòmica i el Creixement), o una mena de CATN (Consell Assessor per a la Transició Nacional) enfocat a l’economia, incorporant talent del món empresarial català. No hem perdut el vol ni hem de renunciar a res. Però no podem perdre gaire més temps. 

I per cert, un bon lloc per on començar a decidir què fer són les reflexions que cada dia surten publicades a Via Empresa.

Enhorabona i feliç aniversari Via Empresa. I endavant i força, que queda molta feina per fer.

dimecres, 6 de maig de 2020

Menys llibertats, de temporal a permanent?

Moments extraordinaris, mesures extraordinàries.

Però amb un límit sobre el què i, sobretot, sobre quant de temps. Que no passi que les retallades de llibertats pel Covid-19 es quedin aquí per sempre.

"Això pot passar a la Xina o a Hongria, però no en societats democràtiques com la nostra".

Segur?

Com explica l'article "COVID-19 y terrorismo: cuando la excepción confina la regla" de Moussa Bourekba del CIDOB, això passa en democràcies avançades, com per exemple als Estats Units (arran l'11-S i l'aprovació del Patriot Act) o a França (després dels atemptats de París del 2015)
(...) determinadas medidas excepcionales y temporales, adoptadas para afrontar una amenaza inmediata, han pasado a ser normalizadas y permanentes.
 Què va passar?
(...) la Patriot Act sentó las bases del estado de vigilancia masiva más expansivo en el mundo y sentó un precedente para otros países que han ido adoptando leyes antiterroristas en esta línea. Así, tanto en Estados Unidos como en Francia, la necesidad de luchar contra una amenaza difusa y permanente justificó la atribución de poderes más amplios a las autoridades dedicadas a la lucha antiterrorista. También normalizó el uso de programas de vigilancia masiva. Sin embargo, esta situación, en teoría excepcional, parece perpetuarse una vez pasa la emergencia o bien baja el nivel de amenaza.
Mesures temporals, no permanents.
En conclusión, es necesario desplegar una serie de medidas excepcionales para hacer frente a la pandemia del coronavirus. Sin embargo, debemos evitar su posible normalización en el futuro. La lucha contra el terrorismo demuestra que, incluso en sistemas democráticos, la excepción puede convertirse en norma. El gran reto, una vez la pandemia haya pasado, es asegurarnos que no sea nuestro estado de derecho, el que permanezca bajo cuarentena.
Sóc molt escèptic sobre el tema. Crec que les limitacions de llibertats són aquí per quedar-se (partint que, a més, algunes llibertats ja estan retallades). I que quan aixequem la veu ens diran que no ens "enterem", que no hi ha per tant.

Fa un parell de setmanes, en un webinar d'aquests que es fan ara, vaig posar aquest tema sobre la taula. I em van respondre que la pregunta era "esotérica" 🤷‍♂️🤷‍♂️🤷‍♂️.

Això no m'ho havien dit mai. Esotèric. "Rojo, separatista y esotérico". Quina carta de presentació 😱😱.

En fi, espero equivocar-me. I, si acaba passant, que tots plegats ens rebel·lem, inclosos els que ara em diuen esotèric.

diumenge, 3 de maig de 2020

Respirar no és viure

John Carlin, a propòsit de la mort de Michael Lewis i aquesta nova normalitat: "Respirar no es vivir".

Genial tot l'article (per a mi la majoria dels seus articles ho són), em quedo amb aquesta frase:
Lo que más me deprime de la nueva normalidad que nos espera en tiempos de coronavirus no es tanto el temor a la muerte como el temor a perder la vida. Quizá­finalmente llegue la vacuna, pero hasta entonces lo que va a definir nuestro día a día será el distanciamiento social, los restaurantes más que medio vacíos, los saludos tiesos y un ambiente social más apagado que nunca. Adiós a los besos y abrazos de bienvenida. Perderemos la espontaneidad. La prudencia será nuestro consejero.
El títol de l'article està basat en el poema "Ulises" de Tennyson (en castellà i en anglès). I aquí els versos on apareix:
¡Qué fastidio es detenerse, terminar,
oxidarse sin brillo, no resplandecer con el ejercicio!
Como si respirar fuera la vida. Una vida sobre otra
sería del todo insuficiente, y de la única que tengo
me queda poco
Pensant en la nova normalitat aquesta reflexió aquest article ha sintentitzat el que pensava i no sabia expressar: respirar no és viure.

dimecres, 15 d’abril de 2020

Covid-19 i el cinquè risc

Catàstrofe nuclear, Corea del Nord, Iran i apagada elèctrica. Aquests són els quatre grans riscos que li van dir a l’escriptor Michael Lewis quan va preguntar a un expert pels cinc grans riscos que tenia els Estats Units. I el cinquè risc? No va obtenir resposta.

La recerca d’aquest cinquè risc és l’objectiu del seu llibre, “The Fifth Risk”, que va publicar el 2018 sobre l’arribada de Trump al poder i com va gestionar amb el seu equip la transició amb Obama. Bé, bàsicament, no ho va gestionar, accentuant els riscos que tenia i té els Estats Units

I quin és aquest cinquè risc? (spoiler, si vols llegir el llibre no continuïs).

Per Michael Lewis el govern dels Estats Units és, en gran part, el “gestor” d’una gran cartera de riscos, de grans riscos, que ha d’identificar, planificar, controlar i, si s’escau, gestionar. Alguns molt clars, com els quatre esmentats abans. Però també el cinquè, els cinquens, els riscos no evidents, que no són “top of mind”, que té unes probabilitats molt petites que succeeixin… però que si passa té efectes devastadors. I gran part del risc ve perquè no se li dona prou importància que pugui passar. Com el Covid-19.

El propi Michael Lewis posava aquest desembre com exemple d’aquest possible cinquè risc una pandèmia.
I think a pandemic might do it, something that could affect millions of people indiscriminately and from which you could not insulate yourself even if you were rich.
No sabem què pot passar però pot passar. I és “normal” que la gent minusvalori (o simplement desconegui) aquests riscos. Però els governs els han de tenir identificats i estar preparats per actuar, i el govern dels EUA no havia fet els deures.

Altres governs, però, tampoc.

D’això també en parla David Alexander, professor de risc i reducció de desastres al University College London. Diu això respecte el Regne Unit:
Alexander said tackling emergencies is all about “plans, procedures and improvisation.” And improvisation should be reduced to “a necessary minimum, because unwarranted improvisation is tantamount to negligence.” 
But what we’re seeing now is a lot of “frantic improvisation,” said Alexander, as officials scramble to procure equipment such as masks and ventilators. 
It’s not as if politicians weren’t warned about pandemics. The most recent version of the U.K.’s National Risk Register, for example, presents “pandemic influenza” as the highest-impact “high consequence risk” the country could face — and one of the most likely to actually occur.
Plans, processos i improvisacions. Assumint que sí, que hi haurà impovisacions, perquè és impossible planificar-ho tot. Però que aquestes seran les mínimes possibles per tota la feina que s’ha fet abans.

Aquí (Catalunya i Espanya) també hi havia l’obligació de tenir algun pla per identificar i treballar aquest cinquè risc i de minimitzar la improvisació. I quan passi tot plegat, amb el cap fred i responsabilitat, caldrà analitzar com s’ha gestionat aquesta crisi, però també quins plans hi havia per haver identificat i gestionat aquesta pandèmia abans que succeís. Aquesta era també la seva feina i la seva responsabilitat:

Per cert, Michael Lewis és un escriptor genial. Molt recomanables els seus llibres, com “Liar’s Poker” o “The Big Short”, i també molt interessants els seu articles a Bloomberg o a Vanity Fair i els seu podcat “Against the Rules”.

I “The Fifth Risk” també val molt la pena. I no només ho penso jo. Els Obama han comprat els drets per fer una pel·li. Si no llegeixes el llibre, potser la podràs veure aviat a Netflix (com “The Big Short” o “Moneyball”).

(Publicat originalment a Via Empresa. I aquí en castellà).

dilluns, 23 de març de 2020

"Insider trading" amb el coronavirus

Guanyar diners amb informació privilegiada és un delicte greu. Però a més fer-ho anteposant la vida dels ciutadans que representes és, bé, sense paraules.

Això sembla que ha passat als Estats Units.

Els senadors Burr i Loeffer van anar a una sessió restringida del Senat dels EUA a finals de gener per entendre la dimensió del coronavirus. I al sortir no van fer sonar l’alarma. Inclòs Burr va fer un article dient que els EUA estaven preparats.

Van fer això. I van fer més. Van vendre les seves accions a borsa.

Loeffer, el mateix dia que va rebre la informació, va vendre entre 1,2M$ i 3,1M$. I va aprofitar per comprar accions en Citrix, una empresa de software de teletreball… que òbviament ha pujat en valor durant aquesta crisi. I Burr, uns dies després, va vendre entre 600.000$ i 1,8M$, incloent accions en companyies hoteleres (que òbviament han caigut molt).

La resta ja ho sabem. Les borses s’han enfonsat i el coronavirus és pandèmia global, amagada durant molt de temps a l’opinió pública, també als Estats Units. I no van fer sonar l’alarma fins, en el cas de Burr, un parell de setmanes després de vendre les seves accions.

Utilitzar informació privilegiada (“insider trading”) per lucrar-se a borsa és un delicte greu, en especial als Estats Units. Allà vas a la presó (Rudy Giuliani, exalcalde de Nova York durant l’11-S i advocat de Trump, es va fer famós sobretot per les detencions que va fer a Wall Street per aquest tema; la pel·li “Wall Street”, força entretinguda, també va d’això).

Això és fer trampes. Una cosa és ser més llest (o tenir sort) i comprar o vendre unes accions perquè penses que pujaran o baixaran, i encertar-la. I una altra és tenir informació no pública sobre una empresa (perquè hi treballes, perquè l’estàs assessorant, etc) i utilitzar-la per guanyar diners (que altres perdran, és clar).

Sembla que aquests senadors segurament sabien què podia passar i no van dir res. Molt greu. Implicava parlar clar i enfrontar-se a Trump, que en aquell moment estava minimitzant el risc del coronavirus, però la seva obligació era protegir als seus ciutadans. Però a més es van lucrar. Van utilitzar informació privilegiada sobre la salut dels seus conciutadans per lucrar-se.

Si és cert, quins fills de puta. I si no és cert, quina vista tu, potser que es dediquin a això de la borsa (i que expliquin ben bé totes aquestes coincidències).

(Publicat també a Via Empresa)

diumenge, 22 de març de 2020

René

He descobert per casualitat aquesta meravella. No conec el cantant, tot i que he vist que és molt conegut. Però la cançó m'ha impressionat.

Cabeza, rodilla, muslos y cadera.

https://www.youtube.com/watch?time_continue=455&v=O4f58BU_Hbs


dissabte, 21 de març de 2020

Propostes (econòmiques) per frenar l’impacte del coronavirus (II)

L’altre dia proposava unes primeres idees, però vaig fer curt.

Una d’aquestes idees era “pla via Banc Central Europeu, però fent que que els diners arribin directament a les empreses, i evitar que serveixin per a què els bancs reforcin els seus balanços”. Però això és insuficient, ja que el problema no és de liquiditat sinó de solvència per la crisi.

Xavier Roig, en el seu brillant article “Préstecs sense sentit”, ho explica perfectament:
La primera consisteix en deixar de creure que la gent i les empreses necessitaran liquiditat. I que, en conseqüència, cal posar en marxa línies de crèdit. Se’m fa erroni. Miraré de posar un exemple. Imaginem que la Gran Recessió del 2007 es pogués simular, concentrar, en una sola persona. Podríem dir que es tractava d’un individu que s’havia quedat sense liquiditat. Tenia una casa però no tenia ni cinc de calaix. No tenia un problema econòmic –tenia una casa!– sinó que, fins que no vengués la propietat, no tenia diners a la butxaca. Per tant, un préstec li podia solucionar la vida. El problema present és diferent. Intentem simular-lo, altre cop, en només una persona (o una empresa) –i que em perdonin els puristes, només intento fer-me entendre–. Ara estem davant d’un individu (o empresa) que, sense cap propietat, ha passat a no ingressar res. A aquest senyor (o empresa) un préstec li allarga l’agonia. Té un problema econòmic estructural. El que necessita és que li donin, que li regalin, diners per poder sobreviure. Un exemple cru: ¿soluciona res donar-li un préstec a un sensesostre?
I la principal proposta (en feia més):
Al meu entendre, el que caldria (...) és que els diners que el Banc Central Europeu imprimeixi els faci arribar, sense pèrdues per intermediació, a les empreses. Una donació, un subsidi, equivalent a una porció (posem el 50%?) de la minva de facturació patida per l’empresa.
Una idea que quan primer m’ho va avançar per WhatsApp (tinc la sort de ser amic seu) em va sorprendre molt. I el seu article em va ajudar a entendre-ho. I quan més hi penso, més interessant trobo la idea.

Una idea que, per cert, també ha defensat el NYT en la seva editorial “How to Avoid Complete Economic Destruction”. Us la recomano:
The necessary solution is a grand bargain: The federal government provides the money that companies are unable to earn, and companies use the money to keep workers on the payroll.

The only practical way to limit mass unemployment, and to preserve previously viable companies, is for the government to pump money into the private sector.
Una mesura pensada per les pimes i que exclouria a les grans empreses. I diu també que cal anar més enllà:
There is no need to choose among the various kinds of aid that Congress is considering. The abrupt plunge in the nation’s economic fortunes has no obvious precedents; it requires a massive response. Send checks to every American. Lend money to every business. Strengthen the social safety net. The risk of doing too much is greatly outweighed in this moment by the consequences of failing to do enough. 
The correct answer right now is D) All of the Above.
Diners directes a les empreses per evitar l'atur i preservar empreses viables. Proposta interessant del NYT. I de Xavier Roig.

dijous, 19 de març de 2020

Jets privats en temps de coronavirus

Record de jets privats durant el cap de setmana passat a Eïvissa provinents de Madrid, Alemanya, Itàlia i França davant les previsions de confinament (via ARA Balears).

No només Eïvissa. Com explicava el FT fa un parell de dies,"fear is perversely a good thing for private jet companies", i recordava com va haver un boom després del 11-S.

El per què del boom d'aquests dies:
Corporations and ultra-wealthy individuals have sought out private jets to avoid infection risks in crowded airports and sardine-packed commercial flights. Private flights from Hong Kong leapt over 200 per cent in January. Those gains are no more than a temporary blip though. They are overshadowed by cancellations triggered by infection fears and event cancellations from international sporting fixtures to car shows. Europe has already seen the uplift in demand to fly privately peak then decline.
Boom temporal, però que continua.

Avui el FT explica com ciutadans xinesos i de Honk Kong estan agafant avions privats per tornar a casa, ja que el virus s'està expandint per Occident.

I també avui he rebut un email per títol "¿Necesitas viajar?" amb informació per contractar un avió privat o un seient lliure en un avió privat 🤷‍♂️🤷‍♂️🤷‍♂️.
Colaboramos con grandes compañías, personajes públicos y personalidades realizando sus traslados aéreos con la mayor privacidad, seguridad y confort desde hace más de 25 años. Ante la actual situación, te animamos a que contactes con nosotros si tu deseo es desplazarte. Todos los vuelos continúan sus operativas salvo contraindicación administrativa o legal. Trabajamos a nivel global y con compañías aéreas que garanticen la máxima seguridad, los 365 días al año durante las 24 horas del día.
(La negreta és seva; l'email l'he rebut perquè estic subscrit al newsletter d'Expansión).

És clar que covid-19 no afecta a tothom igual. Parlem d'empreses o parlem de persones.

Stay safe.

diumenge, 15 de març de 2020

Propostes (econòmiques) per frenar l’impacte del coronavirus

Situació és extremadament complexa. No m’atreveixo a fer cap proposta relacionada amb la gestió sanitària. M'amoïna molt, però per això estan els experts.

Però cal pensar també en l’impacte econòmic, que pot ser entre molt greu i dramàtic. No és només una reflexió o opinió, és també el resultat d’escoltar amics i col·legues, que conviuen amb una gran preocupació respecte la salut dels seus, el seu entorn i el seu país, i alhora una gran preocupació i incertesa respecte què passarà al seu negoci o al seu lloc de feina. Perquè molts em diuen que poden aguantar dues setmanes, o quatre, o potser una mica més, però que després és territori desconegut.

Què fer? Algunes idees per valorar:

  • Pla via Banc Central Europeu, però fent que que els diners arribin directament a les empreses, i evitar que serveixin per a què els bancs reforcin els seus balanços
  • Moratòries en pagaments de tributs i condonacions en algunes despeses empresarials vinculades al tancament de negocis (p.e. cotitzacions socials, en especial els autònoms; lloguers, etc)
  • Moratòries de pagament en préstecs i despeses bàsiques de les persones afectades per la crisi (en especial hipoteques, però també llum i aigua)
  • Permetre ERTOs amb molta facilitat per a que les empreses no es vegin obligades a tancar o acomiadar gent
  • Realitzar un impost especial extraordinari per un període de 1-2 anys als antics monopolis, com telefonia, llum, aigua i gas, i potser també a la banca, ja que es veuran molt menys afectats per aquesta crisi
  • Promoure el consum baixant l’IRPF de les rendes més baixes
  • I protegir als més dèbils, en especial als que perdin la feina, reforçant el subsidi d’atur

Només unes idees. Aquestes o altres, segur que en falten, però algunes mesures s’han de prendre ja.

divendres, 28 de febrer de 2020

Enric Casasses, quanta bellesa en tant poques paraules

No haver-te conegut
seria terrible.
Però terrible terrible.
I no ho sabria.
A sobre, no ho sabria.

Enric Casasses, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes

diumenge, 15 de desembre de 2019

Un regal de Zea Mays (traduït)

Zea Mays és un grup, en dues paraules, im-pressionant.

Reconec que no els entenc però m'encanten.

Busca'ls a Spotify i escolta'ls 10 minuts. Ja veuràs.

Tenen una cançó senzillament genial: "Negua joan da ta". I aquí la pots trobar traduïda i interpretada en llenguatge de sordmuts. Un regal.

https://youtu.be/K1kuuejZTfM


diumenge, 10 de novembre de 2019

“Tirallonga de monosíl·labs” de Pere Quart  (amb vídeo genial inclòs)

(si no tens gaire temps, mira el vídeo directament però, si pots, llegint el text alhora, és molt ràpid i cada paraula és un tresor)

Déu
I tu, què vols?
Jo
Doncs jo sols vull
-ei, si pot ser-:
Un poc de fam
i un xic de pa.
Un poc de fred
i un poc de foc.
Un xic de son
i un poc de llit.
Un xic de set
i un poc de vi
i un poc de llet.
I un poc de pau.
Un poc de pas,
un poc de pes
i un poc de pis.
I un xic de niu.
Un xic de pic
i un poc de pac
-o un xic de sou
i un xic de xec.
I un poc de sol
i un poc de sal.
I un poc de cel.
Un xic de bé
i un xic de mal.
Un poc de mel
i un poc de fel.
I un poc de nit
i un xic de por,
i un poc de pit
i un xic de cor
i un poc de crit.
I un xic de llum
i un xic de so:
un poc de llamp
i un xic de tro.
Un poc de goig
i un xic de bes
i un poc de coit.
I un xic de gos.
I un poc de gas.
Un poc del fort
i un poc del fluix.
I un poc de rom
i un poc de fum.
Un poc de lloc.
I un poc de joc
-tres reis, dos nous.
I un poc de groc
i un xic de gris
i un xic de verd.
I un xic de blau.
Un poc de tren
i un poc de nau;
i un xic de rem.
Un xic de vent.
I un poc de neu.
I un poc de rou.
I un poc de veu
-i un poc de vot.
I un poc de cant.
I un xic de vers.
I un xic de ball.
I d’art. I d’or.
Un poc de peix.
I un poc de greix.
I un xic de feix.
I un poc de gruix.
I un poc de carn
i un poc de sang;
i un poc de pèl.
I un poc de fang
i un xic de pols.
Un xic de flam
i un poc de gel.
Un poc de sant
i un xic de drac.
Un xic de risc
i un poc de res
-i un poc de rus.
I un tros de camp
i un xic de fruit;
un tros de clos
prop de la llar
amb aus i flors.
I un poc de bosc
amb pins i brins.
I un xic de font.
I un xic de riu
i un poc de rec
i un poc de pont.
I un poc de gorg.
I un poc de mar
i un xic de port.
I un poc de llor.
Un xic de lli
i un poc de cuir
i un poc de pell
i un xic de fil.
Un poc de lluc
i un xic de suc.
I un poc de porc.
I un xic de parc.
Un poc de gust
i un xic de rang.
I a més del meu
un poc del seu
i un xic del llur.
Vull ser: ruc? clerc?
bell? lleig? dret? tort?
gras? prim? llest? llosc?
nou? vell? ferm? flac?
bla? dur? buit? ple
dolç? tosc? sec? moll?
greu? lleu? curt? llarg?
fosc? clar? xaix? fi?
Un poc de tot.
I a més, què vull?
Un xic de seny.
I un poc de temps.
I un xic de món.
I un poc de sort.
I un poc de mort.
I un poc de Vós.
Ei, si pot ser.

(Si tens poca paciència, a partir del segon 45...)