Vincle entre el tamany de les signatures i l'ego: "CEO narcissism: big signatures signal inflated egos and poor performance". Article parla de CEOs, però segur que aplica a molts altres lideratges (recordeu la signatura de Donald Trump?).
Narcissists can make inspirational leaders. Self-confidence and risk tolerance help take executives to the top. But there is growing recognition they can damage a business’s performance and culture. Bosses with toxic personalities should watch their step.
Interessant informe de McKinsey: "The Great Attrition in frontline retail—and what retailers can do about it".
I alguns dels seus insights:
The number-one driver of attrition was flexibility (…). The next two are career development and health and well-being. There’s one conspicuous absence in the top three, which is compensation—it actually comes in fourth. Rounding out the top five is meaningful work.
For frontline retail, flexibility means predictable schedules, predictable hours, the ability to choose the days when they work and the time they start working, and independence and control over how to do the work. These might sound simple, but they have a big impact on frontline employees.
Managers are actually more likely to leave their frontline retail jobs, and they have more options. For them, flexibility is even more important than what we see on average, whereas nonmanagers are looking for career development and ranking compensation a little bit higher as a priority.
There’s no time to wait. The first step is typically to go listen to your managers. What do they want? That can take a lot of different forms. It could be a listening tour, a series of interviews, or a more structured, robust survey. But that is a population in critical need.
The Economist sobre Boris Johnson: "What did you expect from Boris Johnson?".
La seva tesi: si sempre ha estat un mentider, per què hauríem d'esperar que ara actués de forma diferent?
Boris Johnson lies often and easily. It is the hallmark of his career. He was fired from his first job, at the Times, for fabricating a quote. As a condition of becoming editor of the Spectator he promised not to stand as an mp, and then promptly did just that. As a shadow minister, he was fired by Michael Howard for lying about an affair. (He later divorced after a few more.) While mayor of London, he said numerous times that he would not stand in the 2015 election, only to turn up as a candidate in Uxbridge.
I els votants culpables.
If voters are souring on Mr Johnson, they only have themselves to blame. The prime minister is not a monarch. In 2019 he won 43.6% of the vote, the biggest share since Margaret Thatcher. Mr Johnson is in Downing Street because just under half the country ticked a box next to a Conservative’s name. Voters are adults. They knew what they were voting for, and they voted for what they got.
Molt cert. I també que en aquell moment ja els hi anava bé i també que l'alternativa no estava a l'alçada.
Lliçó política i també de vida. Si algú sempre ha actuat de la mateixa forma, què fa pensar que ara serà diferent?
Més sobre el tema (abans aquí i aquí).
Els súper rics continuen utilitzant els jets privats... per treure les seves mascotes de Hong Kong ("Departing Hong Kong residents turn to private jets to get pets out of city")
Hong Kongers leaving the increasingly isolated city are chartering private jets for their pets — the only way many can take their animals with them as pandemic restrictions squeeze freight space on commercial flights.“There’s a huge demand,” said Chris Phillips, pet and medical charter manager at Air Charter Service, a private jet broker. “People want to get their pets back [to their home countries], their cats and their dogs and their rabbits, and they just can’t get them back via commercial routes.”Pet Holidays, a Hong Kong-based company, said it arranged 18 private jets last year for pet relocation purposes, with flights mainly to the UK as well as Canada, Taiwan and Singapore, compared with zero in 2020. It expected to charter another 20 private jets for pets this year, with about one-third of customers moving from commercial flights to chartered services.
Problemes d'uns quants, solucions per a molts pocs.
(Article publicat a Via Empresa en català i castellà).
El Principi de Peter ens adverteix que sovint les organitzacions promocionen als que fan bé la feina fins al seu nivell d’incompetència. És a dir, que es tenen les habilitats per promocionar, però no per fer bé la feina que s’aconsegueix amb la promoció. Es pot promocionar un gran venedor que després, potser, no és un gran cap de vendes, perquè no és el mateix vendre que gestionar equips de vendes.
És un biaix de percepció que afecta molts àmbits. Com un polític amb oratòria brillant, que guanya les eleccions… i després és un pèssim governant. Es confon parlar bé amb saber governar. Ens deixem enlluernar per uns atributs que no són exactament els que es necessiten per a la nova responsabilitat.
Aplica aquesta confusió entre el que ens fixem i el que és important en la selecció de CEOs de companyies? Un estudi interessant d’Steven Kaplan i Morten Sørensen (“Are CEOs Different?”) apunta en aquesta direcció.
L’estudi analitza quatre característiques que poden tenir els CEO (habilitats generals, execució (vs. interpersonal), carisma (vs. analític) i estratègic (vs. gestió)) i conclou que, en processos de selecció de CEOs, les habilitats generals i les habilitats interpersonals són el més important per aconseguir la feina, mentre que l’evidència demostra que la capacitat d’execució és més important que les habilitats interpersonals per completar-la amb èxit. És com si es fitxés un davanter, que és més vistós, quan el que l’equip necessita és un bon migcampista.
Com explica amb un exemple l’estudi, “les característiques relacionades amb l'execució estan altament correlacionades amb l'èxit posterior del CEO en les empreses finançades amb capital privat”, però alhora “el resultat que els candidats a CEO contractats puntuin menys en habilitats d'execució (i més en habilitats interpersonals) que els candidats avaluats de mitjana fa que sigui natural pensar que els consells i els accionistes donen un pes excessiu a les habilitats interpersonals en les seves decisions de contractació”.
És un biax semblant, per cert, al que es tenen amb les persones guapes, que solen aconseguir millors feines i millors sous que els que no ho són. O les més altes. Però en aquest cas per a la posició més important de la companyia (el CEO) i després d’un procés que hauria de ser especialment rigorós.
Dues recomanacions òbvies. Una, als que volen convertir-se en CEOs, transmetre carisma però sobretot ser molt bons executant. I l’altra, als que volen fitxar CEOs, no deixar-se enlluernar i fixar-se sobretot en els atributs que faran que la seva feina sigui un èxit. En aquest cas, capacitat d’execució.
I al loro amb els biaxos de percepció, ja sigui quan fitxem algú, votem o escollim el col·legi dels nostres fills. Sovint confonem allò que ens enlluerna amb allò que és veritablement important.
Climate change has “almost become a religion”, believes Hamm. “People tend to go to cults once in a while, but when they wake up, they wake up all of a sudden and realise that you’re being led down a path,” he says.(...) Loyalty’s a big thing with us — it’s very necessary with leaders,” Hamm says. “And I wish Trump could have been a lot more loyal to his people.” To whom was he disloyal? “Everyone around him that worked hard.
Republican, Democrat . . . I’m an oilocrat,” he says. “And also I’m a patriot.” Biden’s policies will simply be bad for American interests, he claims.
Interessant article "Record $14bn flowed into crime-linked crypto wallets in 2021” del FT.
Agunes dades:
The amount of crypto sent to addresses with known criminal associations shot to a record $14bn last year, more than doubling from 2020
(...) Scams, ransomware and theft rose 79 per cent in dollar terms last year but the overall market expanded by 550 per cent, with $15.8tn worth of cryptocurrencies traded in 2021. That means the relative share of illicit activities has dropped to a record low.
(...) In spite of the trend, cryptocurrency markets remain highly risky for investors. Scams involving cryptocurrencies cost investors $7.8bn in total and roughly $3.2bn worth of cryptocurrency was stolen in 2021, a 516 per cent increase over the previous year.
(...) Law enforcement and regulators have become better at tackling crimes involving bitcoin and other cryptocurrencies but they are playing catch-up with new markets such as decentralised finance, or DeFi, which present opportunities for criminals to launder money and steal funds.
(...) Those scams cost investors $2.8bn last year. Theft has also proliferated, with some $2.2bn of funds stolen from DeFi venues, an increase of 1,330 per cent from 2020.
Vaja, que està començant una adopció més mainstream de les criptomonedes més enllà de les activitats il·lícites, però que aquestes encara continuen sent importants i creixenets (menys en termes relatiius, molt en termes absoluts).
A l'inici del covid explicava com hi havia hagut un boom en els jets privats a l’inici del covid, amb els súper rics agafant avions correcuita per anar a Eivissa, tornar de Hong Kong o, simplement, no agafar avions comercials per la por al contagi.
I el Financial Times explica que això s’ha consolidat (“Rich People’s Problems: Living the high life on private jets”). I de vegades costa aconseguir un jet privat i tot:
If you had the choice, no one in their right mind would opt to travel on a commercial airline. Covid has helped the international elite justify the cost and convenience, with record numbers of private jet flights this year. Frankly, the biggest problem most rich people have now is securing a booking.
Ah, i no cal ni comprar-lo 😎:
You don’t have to buy a jet. After all, if it floats or flies, rent it. A subscription to one of a range of providers that rent jets will do — although some currently have waiting lists.
Amb la ironia que molts dels que l’utilitzen també donen lliçons contra el canvi climàtic:
From the irony of the world’s elite jetting into COP26 to tell the rest of us that we must do more to slow climate change to the Hollywood actor sending his jet halfway across the world to pick up cakes from his favourite LA bakery, if you fly private, you’ve got to be prepared to be a pariah.
Com diu el títol de l’article, “Rich People’s Problems”. Un problema que, per cert, m’encantaria tenir.
I sé que vaig molt molt tard. "Barcelona nit d'estiu" i "Barcelona nit d'hivern". A Filmin.
Memòries de l'antic director del Financial Times. Molt interessant per conèixer les relacions de poder "de debò" (la darrera entrevista que va fer va ser a Merkel...) i el procés de transformació dels diaris en els darrers 10 anys.
Moltes reflexions interessants, com aquesta que fa al final sobre el futur de la pemsa:
Newspapers will gradually become quaint relics. In their place, digital-first news organisations must find ways to make money but also to be heard above the din of hyperpartisanship. These news providers will depend on sugar daddies, the new Hearsts and Pulitzers. But they will also, hopefully, find support among philanthropic foundations and other sources of funding distinct from advertising. New forms of ownership and collaboration between news organisations will appear, driven by the need to reduce costs and to produce journalism in the most efficient manner possible. This is ‘news on demand’, delivered directly to the reader at any time, in any form.
I curiós també aquesta condescendència i superioritat moral amb els polítics "de dretes" (veig que és un mal força estés arreu), ell amb Boris Johnson:
I still find it hard to believe that Boris Johnson has made it to Downing Street. He was an agreeable buffoon in Brussels as the Daily Telegraph correspondent, though adept at hiding his ambition. Maybe that’s why we never took him seriously, even when he was mayor of London. Big mistake.
I una altra reflexió al final a l'analitzar la resposta dels governants al Covid (i a la seva manca d'estratègia conjunta):
We lived, truly, in a leaderless world.
Doncs això, lectura recomanda
A Spannabis (a partir del minut 25)
Scotland cannot be kept forever in an arrangement if her people wish to end it. To save the Union, Scots must be persuaded by hard facts that it is in their interest to do so. Prime Minister Boris Johnson probably has a legal right to refuse to sanction a second independence referendum. But he should be wary how he uses that power.
(...) If the Union is to be kept together, it must be as a true partnership. The government must engage, encourage, examine and explore arrangements to emphasise the value of a UK working in harmony. I doubt we will be able to change the minds of hardened separatists — to them, independence is worth any price. But, with facts and reason, it should be possible to persuade a majority of Scots that it is better to remain in the Union than to leave it."Westminster should not refuse Scotland a referendum" al FT.
A Netflix. Documental molt bo. Molt recomanable, sobretot pels enyorats de NY.
Set capítols que té com a protagonista a l'escriptora Fran Lebowitz, que no coneixia però que m'han entrat moltes ganes de llegir.
I una gran ciutat de fons.
I sense fer spoiler, darrer capítol genial, sobre llibres i llibreries (la meva preferida és Strand).
(Article publicat a Via Empresa)
El congrés espanyol ha aprovat la llei d’eutanàsia per tenir dret a una mort digna quan es produeixi un “patiment greu, crònic i impossibilitant o malaltia greu i incurable, causants d'un patiment intolerable”.
Pas endavant. Però per quan però una llei que permeti viure dignament a aquells que pateixen un gran dolor? Per quan una regulació del cànnabis per a fins terapèutics?
El cànnabis medicinal està regulat en molts països del nostre entorn, incloent 12 països d’Europa, més de 40 països d’arreu del món i 35 estats dels Estats Units, i les Nacions Unides l’ha reclassificat dins la seva llista de narcòtics, a proposta de la OMS, per a facilitar el seu ús mèdic.
I és coherent, ja que l’evidència científica demostra que l’ús de cannabinoides, els compostos químics que estan dins la planta del cànnabis, tenen un efecte terapèutic positiu per tractar el dolor neuropàtic, el dolor del sistema nerviós central en l’esclerosi múltiple, el dolor oncològic, les nàusees i vòmits provocats per la quimioteràpia contra el càncer, o estimular la gana en pacients amb càncer o VIH. I, per tant, permeten que els malalts que tinguin aquestes o altres patologies puguin prendre cànnabis segur, de qualitat, prescrit per un metge i dispensat en una farmàcia, ja que els suposa una millora substancial en la seva qualitat de vida.
És el dret a una vida digna. No és una qüestió de dretes o esquerres, de liberal o conservador. A Alemanya es va aprovar per unanimitat en el Parlament el gener del 2017, i la cancellera Angela Merkel va promulgar la llei dos mesos després. És una qüestió científica i de salut pública. Algú qüestiona que la morfina s’ha d’utilitzar per raons mèdiques en segons quines circumstàncies? Doncs el mateix hauria de ser amb el cànnabis.
A Espanya el cànnabis està molt present, sobretot pel seu consum lúdic, però amb un marc legal complex i hipòcrita que genera una gran inseguretat jurídica i que facilita l’existència d’un gran mercat negre. Però el cànnabis medicinal no és legal, i els pacients es veuen abocats a cultivar el seu propi cànnabis o a aconseguir-lo en uns clubs cannàbics que no el poden proveir amb els estàndards de qualitat i seguretat que s’exigeix a qualsevol medicament.
A més, òbviament, de l’argument econòmic. La producció de cànnabis per a fins medicinals genera ocupació i recerca de qualitat, i de fet a Catalunya ja tenim investigadors, centres de recerca i empreses que hi estan treballant, però amb menys recursos i oportunitats que en els països on ja és legal. Ocupació, riquesa i impostos, és clar. Una altra oportunitat que també estem deixant escapar.
Però si té l’aval científic i un suport del 84% dels ciutadans espanyols segons el CIS, per què no es regula l’ús terapèutic del cànnabis? Doncs perquè els dos partits en el govern espanyol no volen. Un partit, el PSOE, amb l’argument que no hi ha prou evidència científica, el que no és cert i es pot validar amb organismes internacionals independents. De fet molts dels seus dirigents reconeixen en privat que s’hauria de regular però que ara (és igual quan llegeixis aquesta frase) no és el moment. Excuses i manca de valentia política. I l’altre partit, Unidas Podemos, defensava la regulació integral del cànnabis però va arribar al poder i, ves per on, ho ha aparcat (com derogar la llei mordassa o la reforma laboral, tot sigui dit). I entre un i l’altre estan perjudicant la qualitat de vida de milers i milers de persones. Vergonya.
No es tracta només de tenir una mort digna. Es tracta sobretot de tenir una vida digna. I la legalització del cànnabis medicinal seria un gran pas endavant en aquesta direcció. És just i, per molta gent, urgent.
(P) Hi ha pedagogs que sostenen que ara el que cal és preparar una bona acollida emocional als nens.Cardús i Luri, dos referents
(SC) Saps a què porta això? A universitaris que suspenen i venen a plorar al despatx. Això ha portat a una feblesa emocional de l'alçada d'un campanar. La fugida cap a l'emocionalitat en el món escolar, a banda de fer-nos perdre molt de temps, manté els nois en la immaduresa. Com deia un psicòleg italià, cada dia hem de provocar una dificultat en els nostres fills. Un obstacle a superar. Hem d'ensenyar a superar les dificultats. Això lliga amb la qüestió del temps, que és la qüestió de l'espera. La satisfacció immediata del desig no et permet superar les dificultats, no et fa fort. La paciència és una virtut clàssica que t'ensenya a ser fort. Aprendre a escriure bé o aprendre matemàtiques a vegades és difícil. Si tot ha de ser motivador, ens quedarem a mig camí. Són coses que el pedagog Gregorio Luri, per a qui tinc un enorme respecte i admiració, explica molt bé.
