dissabte, 8 març de 2014

Obrint Pas

Tinc el blog oblidat.  I això que tinc moltes coses per explicar, cada dia més.  Hi tornaré.  O no, no ho sé.

El breu apunt d'avui és per dir que Obrint Pas són molt molt grans.  El seu concert de comiat va ser genial, emotiu, també trist...  Ho va tenir tot.

Dijous vaig anar als Matins de TV3 i vaig "aprovar" a Obrint Pas (a partir de minut 21:50, link aquí).  En un minut vaig intentar sintetitzar què és Obrint Pas per a mi: 20 anys de música, lluita, festa i reivindicació; una eina per descobrir i conèixer millor el País Valencià; per recordar la memòria de Guillem Agulló; i per tenir molt present que no podran res amb un poble unit, alegre i combatiu.

Dues cròniques del concert: la del Xavi Cervantes a l'ARA (aquí) i la de Bel Zaballa a Vilaweb, amb vídeo inclòs (aquí).


dilluns, 14 octubre de 2013

Competència i confiança

Bany de realitat de Lucy Kellaway al Financial Times en contra del tòpic que, si tens confiança, arribaràs on vulguis: "Competence beats confidence every time at the office"
(...) There is nothing good about being confident. According to a persuasive recent book, Confidence, by Tomas Chamorro-Premuzic, a professor of business psychology at University College London, it’s better to be unconfident.  
For a start, the unconfident try harder as they are driven on by anxiety. They also listen to criticism and try to adjust accordingly. And they are far less likely to become arrogant, hubristic monsters.  
This makes a great deal of sense. The book is not advocating inferiority complexes all round, but is pointing out what ought to be obvious: we should be realistic about what we are capable of doing or not doing. That way, we are more likely both to get better and to win friends and influence people along the way.
La confiança està molt bé, sobretot quan és el resultat de ser una persona molt competent. Només amb confiança no anem enlloc.

Lucy Kellaway és un must cada setmana.

dissabte, 31 agost de 2013

"Propostes per al creixement", tema de la Jornada del Col·legi d'Economistes del 2013

Content per la temàtica i enfocament de la Jornada del Col·legi d'Economistes: què ha de fer Catalunya per crèixer?

En paraules de l'amic Anton Gasol, director tècnic de la Jornada (la negreta és meva):
El creixement econòmic és la condició necessària per generar ocupació i preservar l’essencial de l’estat del benestar. En paraules de la pròpia Angela Merkel: “El creixement és per a tots els països el prerequisit bàsic per aconseguir més ocupació, estàndards de vida més elevats i una productivitat més gran”. Calen propostes per tornar a fer enlairar el país. Per això, enguany ens ha semblat adient que el lema de la Jornada sigui: “Propostes per al creixement: experiències comparades”.
Propostes per crèixer, pensar en què podem fer que estigui a les notres mans...  Genial.  Cada vegada que algú parla de tornar a fer enlairar el país, em prenc un gin tònic.

Serà el 25 d'octubre. Més informació aquí.

dimarts, 27 agost de 2013

Nova etapa

He començat una nova etapa professional apassionant.  Això implica que tinc molt menys temps per escriure al blog (i, també, que sóc més prudent).

Si t'interessa em pots trobar a Twitter.  Ah, i si encara no ho ets, et recomano que et subscriguis a l'ARA (!).

dijous, 25 juliol de 2013

Col·lectiu Emma: aniversari d'una editorial

Fa un any d'una editorial molt especial del Col·lectiu Emma. Crec, va ser, un punt d'inflexió.

El 25 de juliol del 2012, quan el Parlament de Catalunya aprovava per àmplia majoria demanar el pacte fiscal, el Col·lectiu Emma va difondre l'editorial "What's really going on in Catalonia (Notes on the present financial crisis in Spain and the political options for Catalans)", amb el suport de personalitats rellevants de la societat catalana (molts d'ells signaven un text així per primera vegada; pots veure la llista de persones al final de l'editorial).

Va ser un text brillant del fundador i ideòleg del Col·lectiu Emma, Jaume C. Major, amb aportacions de Jordi Comas, Xavier Roig, Salvador Cardús i Carles Boix (Emma sempre ha tingut molts bons amics, molt compromesos, que han ajudat en tot el que han pogut).  I el missatge al món era clar: els catalans volíem anar moooooolt més enllà que el pacte fiscal.

Aquí pots trobar el text sencer.  I a continuació uns extractes (la negreta és meva):
(...) a clean break is exactly what a large body of Catalans –civil society organizations, local councils, the rank-and-file of various parties and a growing number of private individuals– appears to be demanding from its leaders. The latest polls show support for independence at over fifty per cent, while the numbers of those squarely opposing it –now around twenty-one percent– continue to fall.

Understandably, economic grievances are cited by many of the Catalans who have been warming up to the idea of independence in the past few months. When citizens are being subjected to service cuts and tax hikes while a big chunk of the revenue they generate continues to be siphoned off by the central government, the economy would be a good enough reason for Catalans to give some serious thought to political separation from a state that is clearly working against their interests.

But it would be wrong to characterize this as a mere financial dispute between a province and its capital. There is a more fundamental disagreement, which is of a political nature and whose solution would imply a complete redefinition of the state that no one outside of Catalonia is even ready to consider. These deeper problems will be impossible to solve as long as Spain refuses to acknowledge the existence within the state of very diverse societies with conflicting sets of values and to revise some tenets that it regards as essential to its national being.
(...) Beyond their immediate difficulties, Catalans are now calling for a brand new long-term political project allowing the survival of an economic, social and cultural model that, in spite of all the obstacles and shortcomings, both external and self-imposed, has succeeded in building a relatively prosperous, creative and inclusive society.

In Catalonia today the people are well ahead of their government. They expect from their leadership that it takes on its responsibilities towards the present and future generations. If their government chooses to heed this call and throw its weight behind them, many more will come round. If it doesn't, Catalans are likely to forge ahead no matter what, either by their government's side or marching in front of it to show the only way to a better future.
Doncs això, endavant.

diumenge, 7 juliol de 2013

El private-equity millora els resultats de les empreses?

Interessant estudi de Jonathan B. Cohna, Lillian F. Millsa, Erin M. Towerya de la Universitat de Texas ("The evolution of capital structure and operating performance after leveraged buyouts: Evidence from U.S. corporate tax returns") on analitzen, a partir d'informació de la hisenda americana (IRS), l'evolució d'empreses que cotitzen a borsa que han estat adquirides per fons de private-equity (i s'han exclòs de la borsa, el que es coneix com LBO - Leverage Buyouts).

Aquests fons compren empreses (sovint amb molt apalancament, és a dir, amb molt deute), les reestructuren, fan canvis en la gestió... amb l'objectiu de vendre-les al cap d'uns anys (més info aquí).

Els resultats? (les negretes són meves):
We present three primary results. First, we find little evidence of operating improvements subsequent to an LBO on average. We do, however, observe operating improvements in the set of firms for which public financial data are available, which suggests that the conclusions of prior, albeit careful, studies showing performance improvements for this group do not generalize to the population of LBOs. Second, we show that leverage and debt levels increase after LBOs and the frequency of positive tax payments declines. Finally, we find no support for arguments that private equity firms use LBOs to opportunistically “strip” otherwise healthy firms. LBO firms make limited dividend payments following an LBO, and firms do not appear to shrink after LBOs. The healthiest firms – those that were operationally profitable pre-LBO – continue to grow post-LBO, even after the initial asset revaluation that likely occurs for financial reporting purposes. Further, even the loss firms tend to experience 37 asset growth both during and after the LBO. Our results collectively suggest that the primary effect of LBOs is to produce a sustained increase in financial leverage.
És a dir, sense millores operatives però amb canvis fonamentals en l'estuctura de capital (bàsicament, molt més deute).

divendres, 5 juliol de 2013

Discrepàncies entre economistes

Interessants reflexions de Greg Mankiw al NYT ("Politics Aside, a Common Bond for Two Economists") on explica per què els economistes poden tenir posicions polítiques diferents a pesar de compartir la mateixa "tradició intel·lectual".

Dóna tres hipòtesis:
Arthur M. Okun, who served under President Lyndon B. Johnson as chairman of the Council of Economic Advisers, wrote that the big trade-off faced by society is between equality and efficiency. We can redistribute income to give everyone a more equal slice of the economic pie, but as we do so we blunt work incentives and the economic pie shrinks, he said. From this perspective, the Democrats are the party of more equality, and the Republicans are the party of more efficiency.

Another view is that the important tradeoff is between community and liberty. As members of society, we have goals we want to achieve with others. But as we reach those shared goals, we are asked to sacrifice some personal freedoms. From this perspective, the Democrats are the party that emphasizes communal values, and the Republicans are the party that emphasizes individual liberty.

Finally, there is the issue of how much one trusts centralized governmental power. Democrats tend to want to expand the scope of the federal government to improve the lives of the citizenry, while Republicans are more fearful that centralized power leads to abuse and lack of accountability.
És a dir, els equilibris entre eficiència i igualtat, comunitat-individu (llibertat), i confiança (o no) en la capacitat en que el govern faci bé les coses.  Interesant.

dimarts, 18 juny de 2013

"Catalunya Last Call", Brussel·les i el nou pont aeri

Joan Rusiñol té un interessant article a Tribuna.Cat ("El nostre pont aeri generacional") on parla de "Catalunya Last Call".

Algunes frases:
(...) Poc després de llegir la notícia d'aquesta reunió vaig agafar un avió Brussel·les-Barcelona. Per atzar, vaig veure com un altre passatger s'aixecava per agafar la bossa i en treia un llibre per aprofitar bé el temps de vol.

Era Catalunya Last Call: Propostes per tornar a fer enlairar el país, de David Boronat i Salvador Garcia Ruiz.

Tot i sortir menys als grans mitjans de comunicació, hi ha molts catalans que saben que l'economia del país ja no funciona amb el patró de sempre, el que enfilava el camí de Barajas.

(...) Les noves generacions de petits empresaris, de joves amb projectes que es guanyen les garrofes on faci falta, saben que el futur no transita pel Puente Aéreo. És més, el seu present ja passa per agafar amb normalitat avions a Boston, a Frankfurt, a Bombai o Sao Paulo. És el nou pont aeri. On hi hagi oportunitats.
Joan, tens raó, nosaltres "estem" per un altre pont aeri.  I gràcies per citar el llibre!

dilluns, 17 juny de 2013

Comentari de "Catalunya Last Call" a e-notícies

Xavier Rius, d'e-notícies (un dels mitjans que, tot sigui dit, més cas ens feia quan vam començar amb el Col·lectiu Emma) ha escrit l'article "David Madí tenia raó" sobre la decadència de Catalunya.

En l'article cita a "Catalunya Last Call" i li ho agraeixo:
(...) Per això és important que ara que dos autors com David Boronat i Salvador Garcia Ruiz hagin publicat "Catalunya Last Call" (Viena Edicions). Al David no el conec personalment, però al Salva me'l vaig trobar a Vic el dia de la consulta sobiranista fent de Ciceró del corresponsal del Financial Times. A més és l'ànima del col·lectiu Emma, que fa més per la imatge exterior de Catalunya que tot el Diplocat junt. Per tant, no és sospitós de botifler.

Finalment algú, des del sobiranisme, diu coses tan òbvies com que "les coses estan magres, però no s'hi val queixar-se i no fer res". Però sobretot fan una crida a "prou de mirar a Madrid" (pàg. 9). Fins i tot diuen alguna heretgia en els temps que corrent: "gairebé tots els pobles es creuen el melic del món. Els catalans també" (pàg. 53).
Jo no crec que Catalunya estigui en decadència o, en tot cas, crec que això és remuntable.  I que s'ha acanat l'hora de queixar-se.

dimecres, 29 maig de 2013

Presentació de "Catalunya Last Call" a Palafrugell (1 de juny a les 19:30)

Lloc: Sala d'Actes del primer pis, del Teatre Municipal de Palafrugell (c/Santa Margarida 1, primer pis)
Dia i hora: 1 de juny a les 19:30h.

Gràcies a l'ANC per convidar-me!

dimarts, 21 maig de 2013

Les 20 marques més valuoses del món

Anàlisi de BrandZ i Millward Brown Optimor publicat per Business Insider ("The 20 Most Valuable Brands In The World").

El número 1 és, efectivament, Apple.
Brand Value: $185 billion 
Percent Change v. 2012: 1% 
What Happened: In spite of harsh Wall Street analysis and media speculation regarding Tim Cook's leadership capabilities, Apple continues to be a strong brand in the eyes of consumers — a major value measurement for Millward Brown. "Despite what the press says and stock market says," Yuan noted, "Apple in the eyes of the consumers is the gold standard." 
In the last eight years, Apple's value has increased 1,045% — only topped by Subway's meteoric 5,145% rise. (Although Subway still hasn't broken the top 20.)
La 2 és Google.  I la sorpresa (per a mi): Coca-Cola és la 5, superada per IBM i McDonald's (clicka aquí per veure tota la llista).

I un apunt sobre la metodologia.
(...) the company ranks brands based not only on publicly available financial information, but "the second half, which is the unique part, is that we take in the consumer sentiment." Millward Brown polls more than 200 million consumers from 43 countries annually. In spite of everything, "Apple, in the eyes of consumers, is the gold standard."

dilluns, 20 maig de 2013

Contra la independència, petit qui peti

Llegeixo via e-notícies que un dels cantants d'Estopa diu que "en un referèndum votaria que no, però sense massa arguments". Doncs ho trobo molt bé.

A veure: jo sóc independentista perquè sí. Ho sóc ara que tingui clar que és l'única sortida pel nostre país i ho era abans de conèixer els avantatges que suposa pel nostre país. I molts altres, de forma anàloga, són contraris a la independència tot i que sortim guanyant. Molt legítim, tant com la meva posició.

Els independentistes hem de convèncer als no independentistes per ser una ampla majoria, però respectant sempre aquells que, passi el que passi, sempre s'oposaran. Sobretot quan respecten el dret a decidir i pensen, com aquest cantant d'Estopa, que "si a Catalunya es decidís la independència, no som qui per negar-la. La democràcia és respectar la decisió de la majoria. Si fos independent, jo seguiria al meu Baix Llobregat".

P.D. Crec que, en termes de respecte a les posicions contràries, el independèntistes anem molt per davant dels no-independentistes...

Xerrada-col.loqui sobre la internacionalització de la situació catalana (barri de Gràcia de Barcelona, el 22/5 a les 19:30)

Convidat per CDC, dimecres 22 de maig a les 19.30h
Xerrada – col.loqui sobre la internacionalització de la situació catalana (CDC Gràcia, Astúries, 11). Comptarem amb la presència de l’economista Salvador Garcia-Ruiz. Ell és un dels principals impulsors del Col.lectiu Emma, un col·lectiu que treballa per difondre internacionalment la situació política catalana. Podreu trobar més informació a www.collectiuemma.cat.
Obert a tothom!

dijous, 16 maig de 2013

Perquè sí i des d’avui

(Article publicat a La Veu, butlletí de Reagrupament Independentista)

Sóc independentista perquè sí. El meu país és Catalunya i vull que Catalunya sigui un país normal, és a dir, lliure. Era independentista abans de saber que era l’única forma d’assegurar la viabilitat econòmica i cultural de Catalunya, i ho continuaria sent si aquesta viabilitat estigués garantida dins l’estat espanyol.

Aquesta manca de viabilitat d’una Catalunya espanyola és el que ha portat molts catalans a defensar l’estat propi i és l’argument que molts utilitzem per fer pedagogia. Expliquem el dèficit fiscal i d’infraestructures, els atacs a la llengua i a l’autogovern... i ho contraposem al que seria i tindríem si fóssim independents. I no hi ha color.

Però no hem d’oblidar que la independència és condició necessària però no suficient. Que sense independència no hi ha Catalunya, però que amb la independència no hi ha prou. Que quan siguem independents hi ha moltes coses a fer per ser un país just i pròsper i que, de fet, ja avui, no tots els problemes vénen de Madrid. És a dir, que avui tenim poques eines i no totes les utilitzem bé, i que ho hem de començar a fer per construir el país que somiem des d’avui i per “entrenar-nos” a construir l’estat que somiem demà.

Un exemple de com no utilitzem correctament les eines que tenim avui al nostre país és la incapacitat de tenir una llei electoral pròpia. I trobaríem molts altres exemples, també en l’àmbit econòmic, un àmbit especialment rellevant per causa de la greu crisi econòmica que patim actualment. Sens dubte, el dèficit fiscal i d’infraestructures són una rèmora molt greu per al desenvolupament de l’economia catalana, però això no eximeix utilitzar bé totes les eines al nostre abast.

El David Boronat i jo en parlem d’algunes d’aquestes eines en el llibre “Catalunya Last Call: Propostes per tornar a fer enlairar el país”. Entenent que la greu crisi econòmica actual és un imperatiu per aconseguir la independència, fem igualment propostes en diferents àmbits que avui ja es poden implantar a Catalunya. Són propostes a l’entorn la internacionalització de l’economia catalana, la nostra marca país, l’accés al capital, la nostra potència logística, el marc institucional, i la reforma de l’educació i la recerca. Les pots trobar també a la web www.propostesdepais.cat i afegir també les propostes que tu tinguis.

Fer aquestes propostes avui lliga, crec, amb una necessitat de l’independentisme: transmetre un grau d’exigència màxima en utilitzar de forma curosa i excel·lent les eines que les nostres institucions tenen al seu abast, i també dibuixar el país que tindrem quan siguem independents. Perquè molta gent, legítimament, pregunta per què farem bé demà el que no fem del tot bé avui, i també quina mena de país volem construir quan siguem un estat. És a dir, molts accepten que l’estat propi és la millor forma de poder disposar dels nostres recursos, però també ens pregunten com utilitzarem aquests recursos i quina mena de país tindrem.

Per això, ja avui, hem de començar a construir aquest estat de qualitat que volem i somiem, incloure en el nostre discurs independentista els màxims nivells d’exigència, excel·lència i honestedat, i definir i explicar l’estat que volem construir. Perquè el país somiat l’hem de construir des d’avui.