dilluns, 23 de març de 2020

"Insider trading" amb el coronavirus

Guanyar diners amb informació privilegiada és un delicte greu. Però a més fer-ho anteposant la vida dels ciutadans que representes és, bé, sense paraules.

Això sembla que ha passat als Estats Units.

Els senadors Burr i Loeffer van anar a una sessió restringida del Senat dels EUA a finals de gener per entendre la dimensió del coronavirus. I al sortir no van fer sonar l’alarma. Inclòs Burr va fer un article dient que els EUA estaven preparats.

Van fer això. I van fer més. Van vendre les seves accions a borsa.

Loeffer, el mateix dia que va rebre la informació, va vendre entre 1,2M$ i 3,1M$. I va aprofitar per comprar accions en Citrix, una empresa de software de teletreball… que òbviament ha pujat en valor durant aquesta crisi. I Burr, uns dies després, va vendre entre 600.000$ i 1,8M$, incloent accions en companyies hoteleres (que òbviament han caigut molt).

La resta ja ho sabem. Les borses s’han enfonsat i el coronavirus és pandèmia global, amagada durant molt de temps a l’opinió pública, també als Estats Units. I no van fer sonar l’alarma fins, en el cas de Burr, un parell de setmanes després de vendre les seves accions.

Utilitzar informació privilegiada (“insider trading”) per lucrar-se a borsa és un delicte greu, en especial als Estats Units. Allà vas a la presó (Rudy Giuliani, exalcalde de Nova York durant l’11-S i advocat de Trump, es va fer famós sobretot per les detencions que va fer a Wall Street per aquest tema; la pel·li “Wall Street”, força entretinguda, també va d’això).

Això és fer trampes. Una cosa és ser més llest (o tenir sort) i comprar o vendre unes accions perquè penses que pujaran o baixaran, i encertar-la. I una altra és tenir informació no pública sobre una empresa (perquè hi treballes, perquè l’estàs assessorant, etc) i utilitzar-la per guanyar diners (que altres perdran, és clar).

Sembla que aquests senadors segurament sabien què podia passar i no van dir res. Molt greu. Implicava parlar clar i enfrontar-se a Trump, que en aquell moment estava minimitzant el risc del coronavirus, però la seva obligació era protegir als seus ciutadans. Però a més es van lucrar. Van utilitzar informació privilegiada sobre la salut dels seus conciutadans per lucrar-se.

Si és cert, quins fills de puta. I si no és cert, quina vista tu, potser que es dediquin a això de la borsa (i que expliquin ben bé totes aquestes coincidències).

(Publicat també a Via Empresa)

diumenge, 22 de març de 2020

René

He descobert per casualitat aquesta meravella. No conec el cantant, tot i que he vist que és molt conegut. Però la cançó m'ha impressionat.

Cabeza, rodilla, muslos y cadera.

https://www.youtube.com/watch?time_continue=455&v=O4f58BU_Hbs


dissabte, 21 de març de 2020

Propostes (econòmiques) per frenar l’impacte del coronavirus (II)

L’altre dia proposava unes primeres idees, però vaig fer curt.

Una d’aquestes idees era “pla via Banc Central Europeu, però fent que que els diners arribin directament a les empreses, i evitar que serveixin per a què els bancs reforcin els seus balanços”. Però això és insuficient, ja que el problema no és de liquiditat sinó de solvència per la crisi.

Xavier Roig, en el seu brillant article “Préstecs sense sentit”, ho explica perfectament:
La primera consisteix en deixar de creure que la gent i les empreses necessitaran liquiditat. I que, en conseqüència, cal posar en marxa línies de crèdit. Se’m fa erroni. Miraré de posar un exemple. Imaginem que la Gran Recessió del 2007 es pogués simular, concentrar, en una sola persona. Podríem dir que es tractava d’un individu que s’havia quedat sense liquiditat. Tenia una casa però no tenia ni cinc de calaix. No tenia un problema econòmic –tenia una casa!– sinó que, fins que no vengués la propietat, no tenia diners a la butxaca. Per tant, un préstec li podia solucionar la vida. El problema present és diferent. Intentem simular-lo, altre cop, en només una persona (o una empresa) –i que em perdonin els puristes, només intento fer-me entendre–. Ara estem davant d’un individu (o empresa) que, sense cap propietat, ha passat a no ingressar res. A aquest senyor (o empresa) un préstec li allarga l’agonia. Té un problema econòmic estructural. El que necessita és que li donin, que li regalin, diners per poder sobreviure. Un exemple cru: ¿soluciona res donar-li un préstec a un sensesostre?
I la principal proposta (en feia més):
Al meu entendre, el que caldria (...) és que els diners que el Banc Central Europeu imprimeixi els faci arribar, sense pèrdues per intermediació, a les empreses. Una donació, un subsidi, equivalent a una porció (posem el 50%?) de la minva de facturació patida per l’empresa.
Una idea que quan primer m’ho va avançar per WhatsApp (tinc la sort de ser amic seu) em va sorprendre molt. I el seu article em va ajudar a entendre-ho. I quan més hi penso, més interessant trobo la idea.

Una idea que, per cert, també ha defensat el NYT en la seva editorial “How to Avoid Complete Economic Destruction”. Us la recomano:
The necessary solution is a grand bargain: The federal government provides the money that companies are unable to earn, and companies use the money to keep workers on the payroll.

The only practical way to limit mass unemployment, and to preserve previously viable companies, is for the government to pump money into the private sector.
Una mesura pensada per les pimes i que exclouria a les grans empreses. I diu també que cal anar més enllà:
There is no need to choose among the various kinds of aid that Congress is considering. The abrupt plunge in the nation’s economic fortunes has no obvious precedents; it requires a massive response. Send checks to every American. Lend money to every business. Strengthen the social safety net. The risk of doing too much is greatly outweighed in this moment by the consequences of failing to do enough. 
The correct answer right now is D) All of the Above.
Diners directes a les empreses per evitar l'atur i preservar empreses viables. Proposta interessant del NYT. I de Xavier Roig.

dijous, 19 de març de 2020

Jets privats en temps de coronavirus

Record de jets privats durant el cap de setmana passat a Eïvissa provinents de Madrid, Alemanya, Itàlia i França davant les previsions de confinament (via ARA Balears).

No només Eïvissa. Com explicava el FT fa un parell de dies,"fear is perversely a good thing for private jet companies", i recordava com va haver un boom després del 11-S.

El per què del boom d'aquests dies:
Corporations and ultra-wealthy individuals have sought out private jets to avoid infection risks in crowded airports and sardine-packed commercial flights. Private flights from Hong Kong leapt over 200 per cent in January. Those gains are no more than a temporary blip though. They are overshadowed by cancellations triggered by infection fears and event cancellations from international sporting fixtures to car shows. Europe has already seen the uplift in demand to fly privately peak then decline.
Boom temporal, però que continua.

Avui el FT explica com ciutadans xinesos i de Honk Kong estan agafant avions privats per tornar a casa, ja que el virus s'està expandint per Occident.

I també avui he rebut un email per títol "¿Necesitas viajar?" amb informació per contractar un avió privat o un seient lliure en un avió privat 🤷‍♂️🤷‍♂️🤷‍♂️.
Colaboramos con grandes compañías, personajes públicos y personalidades realizando sus traslados aéreos con la mayor privacidad, seguridad y confort desde hace más de 25 años. Ante la actual situación, te animamos a que contactes con nosotros si tu deseo es desplazarte. Todos los vuelos continúan sus operativas salvo contraindicación administrativa o legal. Trabajamos a nivel global y con compañías aéreas que garanticen la máxima seguridad, los 365 días al año durante las 24 horas del día.
(La negreta és seva; l'email l'he rebut perquè estic subscrit al newsletter d'Expansión).

És clar que covid-19 no afecta a tothom igual. Parlem d'empreses o parlem de persones.

Stay safe.

diumenge, 15 de març de 2020

Propostes (econòmiques) per frenar l’impacte del coronavirus

Situació és extremadament complexa. No m’atreveixo a fer cap proposta relacionada amb la gestió sanitària. M'amoïna molt, però per això estan els experts.

Però cal pensar també en l’impacte econòmic, que pot ser entre molt greu i dramàtic. No és només una reflexió o opinió, és també el resultat d’escoltar amics i col·legues, que conviuen amb una gran preocupació respecte la salut dels seus, el seu entorn i el seu país, i alhora una gran preocupació i incertesa respecte què passarà al seu negoci o al seu lloc de feina. Perquè molts em diuen que poden aguantar dues setmanes, o quatre, o potser una mica més, però que després és territori desconegut.

Què fer? Algunes idees per valorar:

  • Pla via Banc Central Europeu, però fent que que els diners arribin directament a les empreses, i evitar que serveixin per a què els bancs reforcin els seus balanços
  • Moratòries en pagaments de tributs i condonacions en algunes despeses empresarials vinculades al tancament de negocis (p.e. cotitzacions socials, en especial els autònoms; lloguers, etc)
  • Moratòries de pagament en préstecs i despeses bàsiques de les persones afectades per la crisi (en especial hipoteques, però també llum i aigua)
  • Permetre ERTOs amb molta facilitat per a que les empreses no es vegin obligades a tancar o acomiadar gent
  • Realitzar un impost especial extraordinari per un període de 1-2 anys als antics monopolis, com telefonia, llum, aigua i gas, i potser també a la banca, ja que es veuran molt menys afectats per aquesta crisi
  • Promoure el consum baixant l’IRPF de les rendes més baixes
  • I protegir als més dèbils, en especial als que perdin la feina, reforçant el subsidi d’atur

Només unes idees. Aquestes o altres, segur que en falten, però algunes mesures s’han de prendre ja.

divendres, 28 de febrer de 2020

Enric Casasses, quanta bellesa en tant poques paraules

No haver-te conegut
seria terrible.
Però terrible terrible.
I no ho sabria.
A sobre, no ho sabria.

Enric Casasses, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes

diumenge, 15 de desembre de 2019

Un regal de Zea Mays (traduït)

Zea Mays és un grup, en dues paraules, im-pressionant.

Reconec que no els entenc però m'encanten.

Busca'ls a Spotify i escolta'ls 10 minuts. Ja veuràs.

Tenen una cançó senzillament genial: "Negua joan da ta". I aquí la pots trobar traduïda i interpretada en llenguatge de sordmuts. Un regal.

https://youtu.be/K1kuuejZTfM


diumenge, 10 de novembre de 2019

“Tirallonga de monosíl·labs” de Pere Quart  (amb vídeo genial inclòs)

(si no tens gaire temps, mira el vídeo directament però, si pots, llegint el text alhora, és molt ràpid i cada paraula és un tresor)

Déu
I tu, què vols?
Jo
Doncs jo sols vull
-ei, si pot ser-:
Un poc de fam
i un xic de pa.
Un poc de fred
i un poc de foc.
Un xic de son
i un poc de llit.
Un xic de set
i un poc de vi
i un poc de llet.
I un poc de pau.
Un poc de pas,
un poc de pes
i un poc de pis.
I un xic de niu.
Un xic de pic
i un poc de pac
-o un xic de sou
i un xic de xec.
I un poc de sol
i un poc de sal.
I un poc de cel.
Un xic de bé
i un xic de mal.
Un poc de mel
i un poc de fel.
I un poc de nit
i un xic de por,
i un poc de pit
i un xic de cor
i un poc de crit.
I un xic de llum
i un xic de so:
un poc de llamp
i un xic de tro.
Un poc de goig
i un xic de bes
i un poc de coit.
I un xic de gos.
I un poc de gas.
Un poc del fort
i un poc del fluix.
I un poc de rom
i un poc de fum.
Un poc de lloc.
I un poc de joc
-tres reis, dos nous.
I un poc de groc
i un xic de gris
i un xic de verd.
I un xic de blau.
Un poc de tren
i un poc de nau;
i un xic de rem.
Un xic de vent.
I un poc de neu.
I un poc de rou.
I un poc de veu
-i un poc de vot.
I un poc de cant.
I un xic de vers.
I un xic de ball.
I d’art. I d’or.
Un poc de peix.
I un poc de greix.
I un xic de feix.
I un poc de gruix.
I un poc de carn
i un poc de sang;
i un poc de pèl.
I un poc de fang
i un xic de pols.
Un xic de flam
i un poc de gel.
Un poc de sant
i un xic de drac.
Un xic de risc
i un poc de res
-i un poc de rus.
I un tros de camp
i un xic de fruit;
un tros de clos
prop de la llar
amb aus i flors.
I un poc de bosc
amb pins i brins.
I un xic de font.
I un xic de riu
i un poc de rec
i un poc de pont.
I un poc de gorg.
I un poc de mar
i un xic de port.
I un poc de llor.
Un xic de lli
i un poc de cuir
i un poc de pell
i un xic de fil.
Un poc de lluc
i un xic de suc.
I un poc de porc.
I un xic de parc.
Un poc de gust
i un xic de rang.
I a més del meu
un poc del seu
i un xic del llur.
Vull ser: ruc? clerc?
bell? lleig? dret? tort?
gras? prim? llest? llosc?
nou? vell? ferm? flac?
bla? dur? buit? ple
dolç? tosc? sec? moll?
greu? lleu? curt? llarg?
fosc? clar? xaix? fi?
Un poc de tot.
I a més, què vull?
Un xic de seny.
I un poc de temps.
I un xic de món.
I un poc de sort.
I un poc de mort.
I un poc de Vós.
Ei, si pot ser.

(Si tens poca paciència, a partir del segon 45...)

dijous, 19 d’octubre de 2017

Esperança ("Hope in the Dark")

Your opponents would love you to believe that it’s hopeless, that you have no power, that there’s no reason to act, that you can’t win. Hope is a gift you don’t have to surrender, a power you don’t have to throw away.
Paraules de Rebecca Solnit que avui tenen gran significat.

Angle Editorial treu el llibre "Esperança en la foscor" de Rebecca Solnit (traduït per Bel Olid). Ganes de llegir-lo. I pots trobar també un tast en aquest article al The Guardian ("‘Hope is a​n embrace of the unknown​’: Rebecca Solnit on living in dark times").

dimarts, 17 d’octubre de 2017

Recordant Nâzım Hikmet

El més bonic del mar 
és allò que no hem navegat. 
El més bonic dels nostres fills 
encara no ha crescut. 
El més bonic dels nostres dies 
no ho hem viscut, encara. 
I allò de més bonic que tinc per dir-te
encara no t'ho he dit.

diumenge, 18 de desembre de 2016

Americans tastant la seva pròpia medicina

Arran les acusacions d'interferència russa a les eleccions americanes per ajudar a guanyar a Trump, Ariel Dorfman (xilè i ara amb passaport americà) recorda com molts ciutadans d'altres països han sentit el mateix durant molt de temps ("Now, America, You Know How Chileans Felt").
On the morning of Oct. 22, 1970, in what was then my home in Santiago de Chile, my wife, Angélica, and I listened to a news flash on the radio. Gen. René Schneider, the head of Chile’s armed forces, had been shot by a commando on a street of the capital. He was not expected to survive. 
Angélica and I had the same automatic reaction: It’s the C.I.A., we said, almost in unison. We had no proof at the time — though evidence that we were right would eventually, and abundantly, surface — but we did not doubt that this was one more American attempt to subvert the will of the Chilean people.

Six weeks earlier, Salvador Allende, a democratic Socialist, had won the presidency in a free and fair election, in spite of the United States’ spending millions of dollars on psychological warfare and misinformation to prevent his victory (we’d call it “fake news” today). Allende had campaigned on a program of social and economic justice, and we knew that the government of President Richard M. Nixon, allied with Chile’s oligarchs, would do everything it could to stop Allende’s nonviolent revolution from gaining power.
I ho van aconseguir tres anys després.

I una conclusió molt raonable:
The United States cannot in good faith decry what has been done to its decent citizens until it is ready to face what it did so often to the equally decent citizens of other nations. And it must firmly resolve never to engage in such imperious activities again.

If ever there was a time for America to look at itself in the mirror, if ever there was a time of reckoning and accountability, it is now.

diumenge, 13 de novembre de 2016

Trump i la responsabilitat dels Demòcrates

Hi ha moltes lliçons sobre això del Trump. Però entre tot plegat m'han semblat molt interessant unes reflexions sobre les responsabilitats del Partit Demòcrata, que segurament té paral·lelismes més enllà dels EUA (aplicat als partits d'esquerra o, simplement, als partits que diuen defensar les llibertats i la classe treballadora).

Una, de Robert Reich ("Trump's three biggest enablers"), que els responsbilitza de la victòria de Trump (juntament amb el Partit Republicà i mitjans de comunicació) per haver abandonat a la classe mitjana que deien defensar.
While Republicans played the race card to get the working class to abandon the Democratic Party, the Democrats simultaneously abandoned the working class, clearing the way for Trump.

Democrats have occupied the White House for 16 of the last 24 years, and for four of those years Democrats had control of both houses of Congress. But in that time they failed to reverse the decline in working-class wages and jobs.

Both Bill Clinton and Barack Obama ardently pushed for free trade agreements without providing millions of blue-collar workers who thereby lost their jobs means of getting new ones that paid at least as well.

They stood by as corporations hammered trade unions, the backbone of the white working class. They failed to reform labor laws and to impose meaningful penalties on companies that violate them.
Caldria afegir a més la manca de credibilitat dels Demòcrates posant una candidata de l'establishment. El professor Carles Boix aporta més anàlisi sobre aquests dos aspectes ("It’s the economy, stupid"):
A l’electorat republicà tradicional aquestes eleccions hi han sumat una fracció, important, de la classe treballadora industrial. I aquest afegit ha capgirat l’elecció. Del racisme de la classe treballadora blanca americana com a explicació del vot a Trump se n’ha parlat molt. Al meu entendre, però, el motor del seu comportament és l’economia a seques. Com ja vaig subratllar fa uns mesos a l’ARA des del 1980 el salari mitjà no ha augmentat i el salari del 20% més pobre ha caigut en termes reals -com a conseqüència del canvi tecnològic i la globalització-. La recessió del 2007 va accentuar aquella tendència. Obama va estabilitzar l’economia però no ha aconseguit tornar als nivells salarials d’abans de la crisi. D’acord amb dades recents de Branko Milanovic, l’any 2013 la renda del 50% de la població americana era un 5% més baixa que l’any 2007. Un bon pessic dels votants industrials que van donar suport a Obama l’any 2008 o s’han abstingut o han votat Trump. Això explica la victòria republicana en tot el cinturó industrial que travessa Wisconsin, Michigan i Ohio fins a arribar a Pennsilvània. 
Amb Sanders, que en retòrica antisistema a voltes semblava l’ànima bessona de Trump, els demòcrates potser haurien estat capaços de guanyar. Amb Clinton hem après que no: Hillary hauria estat una presidenta formidable, per preparació i per l’equip que l’envoltava; però les seves connexions amb Wall Street (fent xerrades a banquers pagades a 250.000 dòlars per reunió), errors no menors en seguretat nacional (tant la crisi de Líbia com la gestió dels correus electrònics) i una falta d’empatia carismàtica que els votants demanen dels candidats l’han deixat fora de joc.
I l'altra de Glenn Greenwald (Guardian & Snowden), on explica que Trump tindrà grans poders per fer el que vulgui perquè els Demòcrates, tot i criticar a Bush pels seus abusos de poder, van donar suport a Obama per ampliar aquests poders i fer gairebé el que vulgui amb total impunitat ("Trump will have vast powers. He can thank Democrats for them").
Liberals vehemently denounced these abuses during the Bush presidency. From 2001 through 2008, Democrats called them the embodiment of tyranny, an existential threat to democracy, a menacing expression of right-wing radicalism. “America’s Constitution is in grave danger,” Al Gore warned in a widely praised 2006 speech on civil liberties. Bush had become “the central threat that the founders sought to nullify in the Constitution, an all-powerful executive, too reminiscent of the king from whom they had broken free.” In one 2007 poll, 57 percent of Democrats said they wanted the Guantanamo Bay prison camp to be closed.

But after Obama took office, many liberals often tolerated — and even praised — his aggressive assertions of executive authority (...). After just three years of the Obama presidency, liberals sanctioned a system that allowed the president to imprison people without any trial or an ounce of due process.

In fact, a new Democratic Party orthodoxy took hold under Obama: the right of a president to detain people, or even assassinate them, without charges or a whiff of judicial oversight. This included even American citizens (...)
Democrats (who had bitterly complained in 2005 about mere eavesdropping without court approval) not only failed to contest this assassination program but ultimately expressed their support for it.
Moltes lliçons però dues d'importants: oblidar als que representes i fixar un marc de (manca de) llibertats que permet l'abús pensant que sempre manaran els teus (que són, òbviament, els bons).

En fi, full disclosure, segueixo sent un gran fan de Bernie Sanders. A veure qui pot agafar el seu relleu...

diumenge, 3 de gener de 2016

Edward Hugh

Fa uns dies vaig perdre un bon amic.  Tot i les seves contribucions a l'economia i al país, molts pocs mitjans l'han recordat com es mereix.  Sí que ho han fet el NYT, el Diari de Girona i l'ARA.

M'agrada com titula el Diari de Girona ("l'economista amable de les Escaules") i com el defineix el NYT.
If Santa Claus and John Maynard Keynes could combine as one, he might well be Edward Hugh. He was roly-poly and merry, and he always had a twinkle in his eye, not least when he came across a data point or the hint of an economic or social trend that would support one of his many theories.
L'Edward va ser una de les persones que més va ajudar al Col·lectiu Emma.  Va ser qui ens va obrir la porta i ens va presentar als corresponsals dels principals mitjans del món.

Amic Edward, descansa en pau.